El moviment #metoo va començar amb un allau de denúncies per abús i agressió sexual al productor estatunidenc Harvey Weinstein. Aquell 2017, moltes dones vam passar de la indignació inicial per les paraules de les primeres actrius que trencaven el silenci a l’emoció continguda en veure com es feia gros el fenomen, com massivament moltes dones feien el pas de denunciar aquest i altres agressors via xarxes socials. Ens vam fer virals contra el poder, i contra l’abús d’aquest per tal d’obtenir favors sexuals, en un sistema, el patriarcat, que sap que, de forma sistemàtica, s’exerceix la violència contra les dones i no passa res. Doncs mira, aquesta setmana Weinstein ha estat condemnat a presó per varis delictes sexuals, i ja es pot fer el malalt, o el coix, que, a moltes, no ens fa cap pena. El mal que ha fet és irreparable, però la força del moviment feminista que ha provocat la seva caiguda és una victòria a assaborir lentament.
Un dia després de l’empresonament de Weinstein i arrel d’una investigació de l’òpera de Los Angeles, Plácido Domingo ha hagut de demanat perdó i ha acceptat la seva responsabilitat per l’abús sexual a almenys vint-i-set dones en dues dècades. Un depredador que es pensava un cavaller. Un fastigós que utilitzava el seu poder, el dret que es pensava que tenia i la nostra por a no tenir un futur professional, per abusar, sense demanar permís. Doncs mira, els teatres de tot el món estan anul·lant els seus espectacles i ben aviat, espero gentilment jo també, quedi ben apartat d’arreu. El mal que ha fet és irreparable, però l’empoderament que sentim quan cauen vaques sagrades com ells ens està fent imparables a nosaltres i alhora fent prendre consciència a moltíssima gent. Sí, el violador ets tu.
Però aquests dos no són els únics, ni en el món de l’art, el cinema o el teatre, ni en cap altre sector on un senyor tingui poder. De fet, sovint té poder perquè és senyor i nosaltres hem de lluitar contra ell, contra nosaltres mateixes i contra tot un entorn que calla i el defensa. Sí, les víctimes sempre hem de demostrar les agressions i els abusos. Sí, defensar a un abusador significa sempre qüestionar les seves víctimes. Sí, callar, matissar, és atorgar el benefici del dubte a l’opressor i deixar a la intempèrie de la revictimització a l’agredida. Sí, centrar-se en el discurs del no tots els homes són iguals lleva del centre allò més important: les dones i com evitar que les agressions continuïn sent així de recurrents. Encara recordo teatres aplaudint al tenor i a l’Ainhoa Arteta dient que posaria la mà al foc per ell. Doncs bé, se la deu haver calcinat.
I sembla que no ens deixin parlar per no tacar la seva carrera professional, quan en realitat les frases es construeixen de forma fàcil i és la vergonya de la contundència d’allò que diuen allò que més molesta. Sí, Plàcido Domingo és un gran tenor i un agressor sexual. Sí, Kobe Bryant és una llegenda del basquet i va violar una noia. Sí, Bill Cosby és un gran còmic i un depredador sexual. Sí, Bernardo Bertolucci és un geni del cinema que va planejar que Marlon Brando violés a Maria Schneider al seu Últim tango a Paris. I la llista seria llarguíssima, perquè amics, el poder res té a veure amb la professionalitat, quan el tens i n’abuses ja pots fer bé la teva feina que et converteixes en poc més que escòria humana. Perdoneu la contundència, però ens violen i ens assassinen cada dia, més que el coronavirus i no se’n parla tant.
Però, a l’altra banda de la connivència i els silencis, allunyades de la gara-gara al patriarcat i al seus abusos de poder, hi ha vida. Hi som nosaltres, les que escoltem i creiem, les que parlem, les que donem la mà, les germanes, les espatlles on plorar, les que qüestionen el poder, les que surten al carrer a reivindicar drets, les generoses, les que ens volem juntes perquè així som més fortes, les que no ens critiquem sinó que ens acceptem, les feministes que no creiem en una sola feminitat perquè sovint aquesta ens la imposen els mateixos de sempre, les diverses, les que lluiten pels drets de totes, les que som conscients de la nostra posició de poder sobre altres quan som dones blanques de classe mitja, les que alcen les copes i celebren la vida. Aquestes, estan canviant el món. No els defenseu a ells, ni tan sols intenteu entendre’ls i justificar-los, uniu-vos a aquesta meravellosa teranyina de sororitat que treballa cada dia i en cada àmbit per, com deia l’Angela Davis, fer realitat aquella idea tan radical de que les dones som persones.
