Recorden vostès una cançó anomenada “Dragostea din tei”? Va ser un dels majors èxits mundials de l’estiu del 2004, i fou obra del conjunt moldau O-Zone. Està cantada en romanès, una de les llengües romàniques més desconegudes. Aquella cançó va donar la volta al planeta des d’un racó força desemparat i va forçar milions de persones a cantar en romanès variant moldava. Poca broma. No fa gaire en Guillem Vilella (el pre-ego de Guille Milkyway, que va actuar dissabte a les festes de la Mercè) em parlava d’aquesta cançó per confessar-me un repte personal: aconseguir composar d’una punyetera vegada un gran èxit mundial en català. No dubto que molts de vostès tenen preferències molt distants de la música de masses, o de ball, o com li vulguin dir: però estic segur que la majoria de vostès estaran d’acord que una llengua no pot viure només del Veles e Vents. Un dels avantatges de la globalització és que ens obliga a abandonar l’onanisme. A entrar dins la discoteca, a abordar la noia, a jugar el partit, a marcar gols i aparcar els refugis covards. El món està més disposat que mai a veure i escoltar allò que sabem oferir: puix que parla català, vejam què diu. No tinc cap dubte que la persona indicada per a assolir el repte de forçar el món a cantar en la nostra llengua és aquest mega-crac que tenim la sort de tenir a favor nostre.
Se li discutirà també, és clar, el fet que la immensa majoria de les seves cançons publicades són en castellà. Bé: d’una banda, crec que el criteri principal per a emetre judicis musicals ha de ser el criteri musical. Però d’altra banda també és una bajanada renunciar al castellà així com ho és renunciar a l’anglès, en qualsevol àmbit artístic. Com diu un admirat escriptor, no ets tu qui escull la llengua sinó la llengua que t’escull a tu. Ni renuncies ni, en el fons, esculls res. En Guillem va concloure que per al tipus de música i de grup que estava configurant, s’esqueia millor el castellà. De la mateixa manera que, per al proper disc, s’ha vist seduït per l’anglès. I de la mateixa manera que ha composat, en català, la cançó dels 25 anys de TV3 que ha sonat en totes les festes majors aquest estiu. Com diu un altre fan seu, Jordi Basté, ens trobem davant d’un dels casos més indubtables de genialitat dels últims anys en el nostre país. De masses? Depèn: no pas fa dos anys, quan encara “pertanyia” a l’ambient alternatiu, i creguin-me si els dic que no s’està pas fent d’or. El pas de l’alternativitat a la comercialitat (o el “mainstream”) és molt petit i molt ràpid. La televisió hi juga un paper absolutament determinant. Però ara ja sabem que no hi ha cançons comercials i cançons profundes, sinó cançons bones i cançons dolentes. Per a comercials, benvolguts i afectats puristes, els Beatles: tan comercials com indiscutits i indiscutibles.
La major part de les cartes que rep en Guillem correspondrien més a un psicoterapeuta que a un músic. Sí, és cert que fa unes coses que alegren, i que el seu últim disc és un cant a l’alliberament personal: però creguin-me, el millor d’aquest home és el seu exemple. L’actitud. Tot recau en l’actitud. Ell dedica la vida a reclamar la transcendència de la intranscendència, el triomf de la senzillesa o almenys de la ingenuïtat. I sobretot fa una il·limitada demostració de sentit de l’humor, que és el millor reflex de la intel•ligència d’una persona. Amb elegància, si pot ser. Entenguin-me: Josmar era una altra cosa.
La vida anava de debò, sí, com deia Gil de Biedma, però és ben seriós desafiar aquesta realitat amb un somriure. Lluitar contra els homes grisos, sortir del ramat de la correcció i del dogma. Saber seduir sense autoreprimir-se, sense seguir sempre els mateixos patrons, sense prejudicis castradors. Rebel·lar-se contra el destí i contra les circumstàncies favorables o adverses. Que la proa del vaixell de Truman toqui físicament el cel fictici, i el superi. No tenim una altra sortida, però és que tampoc no podem tenir una millor oportunitat. Estem convidats a la primera divisió mundial i tenim els millors: només depèn de nosaltres jugar-hi. Aquí no hi ha federacions de futbol que valguin i les úniques barreres (mentals) ens les posarem nosaltres mateixos. Guillem: we are ready to go.
