El president del govern espanyol va anunciar l’indult als presos polítics independentistes amb un acte al Liceu durant el qual va apel·lar a “l’esperit constitucional de concòrdia”. Amb un hàbil moviment comunicatiu, Pedro Sánchez s’esforçava per vendre la maniobra com un gest magnànim, una gràcia discrecional concedida per poder tornar a començar de zero en harmonia i bon ambient. Com els emperadors romans de les pel·lícules, aquells que feien un senyal amb el dit polze per salvar la vida del pobre desgraciat que s’ho mirava des de l’arena, Sánchez exhalava la suficiència de qui exerceix la clemència com una prerrogativa del poder.
Aquella mateixa tarda, però, a Estrasburg se celebrava una votació del Consell d’Europa que feia bona aquella frase cèlebre de Gabriel Rufian que diu: “el PSOE no fa, se l’obliga a fer”. Amb 70 vots a favor, 28 en contra i 12 abstencions s’hi aprovava un informe en el qual es demana la llibertat dels presos polítics, l’actualització i la restricció del delicte de sedició, la retirada de les euroordres contra els exiliats i “evitar sancions desproporcionades en transgressions no violentes”. Al mateix temps, la premsa internacional de més prestigi s’ha col·locat al costat dels indults, com és el cas del Financial Times que ha expressat que la dura sentència contra els presos polítics catalans no va servir per aportar cap solució al conflicte, ans al contrari.
Però no és que al PSOE només se l’obligui a moure’s des de l’esfera internacional: els socialistes també són conscients del fet que la seva majoria parlamentària ara mateix depèn, sobretot des de l’esfondrament de Ciutadans, de la mà estesa dels principals partits independentistes i autodeterministes peninsulars. Els bons resultats electorals han donat a aquestes formacions una capacitat de pressió que pot condicionar els pressupostos i l’estabilitat del mateix govern. Amb ERC al capdavant, que fins ara ha tingut el seu principal líder empresonat per aquesta sentència que Europa considera tirànica, hi ha tot un mosaic de sigles que passen per Bildu, el BNG, el PNB o Compromís que són sensibles a la situació dels presos polítics catalans. Tinguem clar que si l’independentisme català no hagués persistit en la seva tossuderia electoral, segurament avui dia la sort dels líders empresonats seria una altra: recordem que no fa pas gaire la preferència de Sánchez era la de buscar el suport d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, amb els quals va arribar a signar un acord de govern infructuós.
Fins i tot la mateixa argumentació del govern espanyol per justificar l’indult a Oriol Junqueras es fa recordant el suport electoral que ha continuat obtenint tot i l’intent de criminalitzar-lo: s’hi parla del “seu pes indiscutible en el l’esdevenir de la relació entre Espanya i Catalunya” i se’l considera “una persona clau per restaurar la convivència”. La contradicció de mantenir entre reixes el líder més ben valorat enquesta rere enquesta i, alhora, el president del partit que ha guanyat les municipals i les generals a Catalunya i que ha assolit la presidència de la Generalitat, ja era insostenible des de qualsevol punt de vista racional.
Però com que el PSOE no ha fet, sinó que se l’ha obligat a fer, ha indultat amb poca esma i arrossegant els peus. Malgrat la bona notícia de l’alliberament dels presos, continuaran pesant sobre ells les inhabilitacions que els aparten de les institucions on els voldrien la majora dels electors catalans. Com que no es reconeix la injustícia, sinó que es pinta tot com un acte de generositat desinteressada, tampoc es repararà el perjudici comès contra ells i les seves famílies. I, mentrestant, el problema de fons continuarà igual de viu, sense resoldre’s: el de l’exercici de drets i llibertats a Catalunya, especialment el del dret a l’autodeterminació. Caldrà persistir en cercar formules i sumar suports per obligar-los a moure fitxa, encara que sigui de mala gana. Ja hem vist que només s’espavilen quan esdevé inevitable.
96 
66 
