La concertació social és una veritable estafa, com tot allò que deriva de la transacció postfranquista. Pels que no ho sapigueu, es tracta d’aquell teatre on s’escenifica una suposada negociació entre la part social (sindicats) i la part de l’Administració o empresarial (patronal). Meses de negociació, en diuen, però a tot estirar són sessions informatives on els representants dels treballadors poden fer poc més que exhibir el seu malestar, justament per la manca de possibilitat de negociar-hi res.
I és que l’anomenat “diàleg social” és un eunuc; la castració institucionalitzada de la lluita de classes. El seu objectiu és esterilitzar la confrontació social i canalitzar-la a través dels circuits més foscos i dels claveguerams més pudents, on els polítics i empresaris de torn renten els seus propis draps bruts. Allunyats de la llum pública i empantanegats de burocràcia, doncs, aquests espais no tenen altre objectiu que el de legitimar les imposicions contra els interessos dels treballadors, bo i domesticant la nostra lluita, al reduir-la a una simple discrepància de criteris tècnics.
Paradoxalment, una conselleria com la que regenta Josep González-Cambray, designada per un partit independentista i d’esquerres com és ERC, no només s’ha vist abocada a les dinàmiques d’aquesta falsa concertació, sinó que a més sembla que hi frueix. Encara diria més: el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha renunciat fins i tot a la mera escenificació prenent decisions a cop de roda de premsa i ignorant, d’una manera quasi vexatòria, la representació legal dels treballadors.
I és que Cambray té ganes de fer moltes coses i no vol perdre el temps discutint. Sap que la legalitat sancionada per l’oligarquia del règim ho ha deixat tot ben lligat perquè pugui tirar pel dret: que si un nou currículum, que si un nou horari escolar… Això contrasta amb la seva passivitat a l’hora de donar resposta a les demandes que formula la comunitat educativa. Entre d’altres, què passarà amb aquesta sentència judicial que dinamita els fonaments del model d’immersió lingüística i que, a hores d’ara, el Departament encara no ha dit si desobeirà, si acatarà o si farà com si sentís ploure.
Arribats a aquest punt, la vaga és una de les poques eines que ens queden per a poder fer-nos sentir. És una eina caríssima, especialment per als vaguistes que hi sacrifiquen el sou (no tant per l’Administració que s’estalvia les nòmines); i és una eina molesta, especialment per a les famílies i els estudiants, que poc o gens tenen a veure amb les decisions que ens hi aboquen (no tant per l’Administració que en culpa els sindicats). Justament per això, en una convocatòria de l’envergadura de la d’aquest mes de març, cal que redoblem els nostres esforços a l’hora de teixir la complicitat i la solidaritat del conjunt de la comunitat educativa i de la societat en general.
La vaga de l’educació catalana, doncs, interpel·la el conjunt de la nostra societat. Dit d’una altra manera: el conjunt de la societat catalana cal que se senti interpel·lada per aquesta vaga. Perquè demanar que es destinin els recursos suficients a les nostres aules, que es redueixin estructuralment les ràtios, que es garanteixi la immersió lingüística i que es tingui en compte els treballadors a l’hora d’aplicar reformes al sistema educatiu, entre més qüestions, no respon a cap interès corporatiu ni a cap afany de lucre gremial.
Amb tot, si aquesta vaga històrica ha d’acabar duent-se a terme tots els dies previstos (15, 16, 17, 23, 29 i 30 de març), no serà per la nostra voluntat d’escurar-nos les butxaques ni d’abandonar el nostre lloc a l’aula, que és la nostra vocació. La responsabilitat serà tota del conseller González-Cambray, ja que significarà que no ha fet ni un sol gest adreçat a resoldre el conflicte seient a la taula i negociant. Si aquesta acaba sent la decisió del Departament i, consegüentment, del conjunt del govern de Pere Aragonès, caldrà que l’electorat prengui bona nota del que en altres contextos destil·la la retòrica del diàleg democràtic.
