Les fusions molen per la cuina i per la música, fins i tot, per les ideologies. De fet, la socialdemocràcia n’és un exemple. Va ser un gran invent. Un gran porro eficaç per adormir angoixes revolucionàries inspirades en el miratge que s’imaginava a l’altra banda del mur i ens va regalar uns anys d’una mena de confort social. I, sobretot, certa -tot i que minsa- sensació de pau social. De combinacions ideològiques se n’han fet vàries. Cada cop que la política s’allunya del sectarisme permet fer un menú ideològic de bufet lliure interessant.
Ara bé, darrerament hem viscut la barreja pastosa, mediocre i avorrida que suposa confondre la política amb la gestió. De fet, és posar al mateix nivell a algú que votes amb un ciutadà esforçat que assoleix unes oposicions per aplicar unes determinades normes, ordres o directrius a través de la seva feina. Un polític, per molt que s’hi escarrassin, no és ni un funcionari, ni un tècnic, ni un gestor, ni ho pot ser. No té cap sentit. Per a això hi són els funcionaris, els tècnics o el personal laboral.
La gestió virtuosa d’un govern se sobreentèn. L’obligació de qualsevol administració és precisament administrar els diners públics amb diligència i rigor i complir les competències que se li atorguen. La feina del polític és tenir i dirigir línies estratègiques de mitjà i llarg termini. És orientar com i cap on ha d’anar la feina dels funcionaris d’acord amb els canvis normatius que propulsi i l’orientació política que li marquin. La bona gestió està molt bé, sí, però és una obligació. El plus, el que de debò distingeix un bon polític és que generi expectativa de futur en la societat que l’ha escollit i tingui un rumb clar, net i prou flexible per anar-lo adaptant a les circumstàncies que apareixen. Abans en deien lideratge. I no, això no és ser ocurrent a Twitter.
1 
