M’agrada, i m’inquieta, molt una frase del llibre Cómo mueren las democracias d’Steven Levitsky y Daniel Ziblatt, que seria com un lema per a tothom que vol “exercir activament” de ciutadà: “La democràcia és un treball extenuant”. Perquè autoexigeix molt a administrats i administradors. Perquè és un sistema que no culmina mai, perquè tot evoluciona i allò que semblava correcte i adequat a pocs o a molts sigui fa un segle sigui fa 37 anys, ara ens sembla una aberració. Perquè en democràcia no pots abaixar la guàrdia mai, perquè, com diuen Levitsky i Ziblatt, les democràcies es desmantellen, s’erosionen, paulatinament, a poc a poc. La democràcia com una fortalesa, com una roca, que ens defensen de les nostres febleses i les del sistema polític que hem creat.
Construir i fer democràcia és extenuant perquè els governants han de verificar cada decisió que es vol prendre des de la perspectiva dels drets i deures que hem acordat que són bàsics. I si la decisió es va prendre fa 36 o 37 anys basada en un pretès interès general, en una necessitat imperiosa de vèncer el terrorisme des de l’Estat amb les seves eines, va ser un error monumental i un delicte gravíssim, es diu i s’actua en conseqüència des dels poders públics que han de vigilar l’executiu; en aquest cas, no tapant i barrant el pas al retiment de comptes i a la investigació política. Perquè un cap d’estat, en aquest cas un president d’un govern és el màxim responsable dels actes d’aquell govern, i no es pot dir que no ho sabia. Allí i aquí. No hi ha X ni indulgències que valguin. Perquè la democràcia i la rule of law, i no un Estat imperfecte que s’equivoca, és el bé que cal preservar, criticar, jutjar, millorar, perfeccionar cada dia.
