Malgrat que l’arravatament èpic de Puigdemont a Perpinyà pogués fer semblar el contrari, ara mateix l’única “lluita definitiva” que tenen entre mans els partits polítics independentistes, JxCat inclòs, és la que té a veure amb les pròximes eleccions al Parlament. En el cas de l’home de Waterloo, la lluita definitiva és doble i es lliura en paral·lel: contra ERC pel control del timó del procés, i contra el PDeCAT pel control de l’espai polític postconvergent.
Probablement la més fàcil de pronosticar sigui la segona. El PDeCAT no es vol deixar humiliar, però tampoc no està disposat a portar el desacord fins al final i presentar-se a les eleccions en solitari contra Puigdemont, amb la qual cosa renuncia a l’única arma de pressió definitiva. Mas i Bonvehí saben que, si la militància i els votants es veuen obligats a triar, triaran Puigdemont. La situació recorda les pugnes de Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida amb Jordi Pujol. Sempre guanyava Pujol perquè ni Roca ni Duran es van veure mai amb cor de plantar-li cara a les urnes. Pujol els hauria atropellat.
La pugna amb ERC són figues d’un altre paner. Això sí que és un duel a vida o mort. Tant Puigdemont com Junqueras saben que després de les eleccions hi tornarà a haver un govern de coalició entre les dues grans forces independentistes. El tema ara no és aquest, el tema és qui lidera el Govern i, per extensió, el procés. La batalla s’està lliurant ja, i l’escenari principal és la frontera electoral entre ERC i JxCat, és a dir aquell grup de votants que poden votar indistintament les dues forces i que, de fet, ja ho han fet en el darrer cicle electoral. En un lapse de temps molt curt (dos anys), JxCat li ha guanyat a ERC unes eleccions al Parlament i unes europees. I ERC li ha guanyat a JxCat unes municipals i dues eleccions espanyoles. Això només és possible perquè hi ha un gruix significatiu de votants que salta d’una opció a l’altra per motius ben diversos: el candidat, el moment polític, l’àmbit de govern que s’està decidint, o l’estat d’ànim general.
A banda de centrar-ho tot en la figura de Puigdemont, per tenir èxit en aquesta frontera JxCat ha d’aconseguir dues coses: que no es parli de programes de govern sinó de “la lluita definitiva”, i convèncer el votant de frontera que ERC està fent marxa enrere i vol fer un tripartit. Per la seva banda, ERC necessita no caure en aquest marc mental i transmetre les seves fortaleses: una estratègia clara, un partit cohesionat i net de corrupció, capacitat provada de fer mal al PSC a l’àrea metropolitana, i un pedigrí independentista avalat pel fet de tenir el president del partit a la presó i la secretària general a l’exili. Faltin tres mesos per a les eleccions o en faltin set, la victòria i la derrota es juguen en aquesta frontera. El combat serà apassionant.
