Per guanyar una guerra (no cal que sigui bèl·lica, pot ser d’idees o electoral) primer s’han de disputar un seguit de batalles i al final s’han de guanyar. Des de la Restauració de la Generalitat (29 de setembre del 1977), la Constitució (6 de desembre del 1978) i l’Estatut d’Autonomia (18 de desembre del 1979) el catalanisme polític i social ha lliurat un seguit de batalles que han donat un resultat desigual. La primera batalla va ser la de la recuperació i reconstrucció d’un imaginari nacional liquidat per la Dictadura del general Franco. S’inicia amb el retorn del president Tarradellas, es construeix, es desenvolupa i es consolida durant el mandat del president Pujol, té en l’etapa del president Maragall la realització d’un nou Estatut (2006) que doni més terreny per córrer a un país que comença a sentir-se encotillat, i acaba amb el període del president Montilla, quan el Constitucional tomba l’Estatut aprovat en referèndum pels catalans (2010).
Durant aquest període i abans que Espanya disposés de Constitució, es recupera una institució republicana, la Generalitat, es creen estructures de país que articulen socialment i territorialment Catalunya; es potencia la recuperació de la llengua pròpia dels catalans i es recupera la història amagada del país; es construeix un sistema sanitari, de seguretat i penitenciari propis; es posa damunt la taula el valor de l’economia productiva, de les exportacions i de la presència institucional al món; es creen uns mitjans de comunicació públics basats en la qualitat del producte per explicar des d’aquí el que passa arreu del món; i es crea consciencia entre la ciutadania que formen part d’una tradició antiga amb un idioma, una cultura i una història singular. Aquesta etapa que ha durat 33 anys és positiva. No només perquè el país consolida el seu paper de potència econòmica i cultural sinó perquè es construeixen les estructures que deixen un futur obert a les aspiracions dels catalans.
La segona batalla comença immediatament després de la sentència de l’Estatut que, com va vaticinar clarament el president Montilla, va generar una gran desafecció entre els catalans. Amb Artur Mas de president de la Generalitat s’intenta negociar, sempre amb un no per resposta, alguna solució que doni satisfacció a una societat cada cop més frustrada i indignada amb el tracte injust i vexatori que rep Catalunya per part de l’Estat. Mas fins i tot planteja a Espanya un Pacte Fiscal que permeti al país evitar el seu empobriment en benefici d’un Estat que ja havia decidit collar Catalunya. És l’etapa de les manifestacions contra la sentència de l’Estatut, a favor del Dret a Decidir, les concentracions de l’11 de setembre que donen la volta al món per la gran xifra de participants, pel to cívic i per convertir una reivindicació política en una festa. És l’etapa de la consulta del 9-N, de les eleccions on el partit majoritari que representa el nacionalisme passa a abraçar un referèndum per decidir si Catalunya vol ser independent. Aquesta segona batalla que va començar el 2010 amb el president Mas, que continua el president Puigdemont i que acaba el 2018 amb el president Torra ha durat, només, 8 anys.
Encara és aviat per tenir una visió distanciada sobre els resultats d’aquesta segona batalla. La pols que encara hi ha al camí dificulta una visió nítida. Però podem intuir força coses. La primera constatació és que Catalunya va sobrevalorar la força de la democràcia, el gest de donar veu al poble perquè es pronunciés sobre el seu futur i el paper de la vella i admirada Europa a fer respectar la voluntat popular. I va infravalorar com actuaria l’Estat espanyol. Es va pensar que Espanya faria com el Regne Unit o Canadà i que acceptaria un exercici de democràcia que arriscava la seva unitat territorial. És evident que, ara mateix, a “La pell de brau” que va immortalitzar Salvador Espriu és molt difícil per les vies pacífiques i democràtiques plantejar-se un futur en solitari.
La segona constatació que es pot fer malgrat la pols del camí és que cal treballar una mica més per ampliar la base social que ha de permetre, més endavant, tornar a intentar fer un salt qualitatiu. Ampliar la base social amb un discurs d’èxit que solament es pot construir a partir d’un país que és receptor d’empreses tecnològiques de gran valor afegit, que està estratègicament situat a un extrem del Mediterrani, que té en el turisme i en el comerç una de les seves principals fonts d’ingressos, que és capaç de reduir les xifres d’atur real i de trobar una sortida a l’atur estructural, i que és prou solidari amb aquells que ho necessiten. No cal inventar; cal actualitzar. I, sobretot, cal tenir un relat propi que allunyi de l’imaginari la lletania que les coses van malament pel culpa del Procés. Senzillament, no és veritat. I és fàcilment constatable que no és veritat, solament cal qüestionar-se les coses.
I la tercera constatació és que mai com ara Catalunya havia estat tant present al món i a l’agenda política de les principals cancelleries. Mai com ara l’opinió pública internacional havia tingut consciència de les legítimes, pacífiques i democràtiques aspiracions del catalans, i de la brutalitat de l’Estat que en forma part. Mai com ara, a nivell europeu, el descrèdit de la justícia espanyola havia estat tant a flor de pell. Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia han qüestionat l’acció judicial espanyola amb els encausats per haver anat a les eleccions dient que farien una cosa, per fer-la després d’haver guanyat els comicis i per haver escoltat i no enganyat als seus conciutadans.
La segona batalla deixa ferides obertes. I, contràriament al que podien pensar aquells que van abonar la violència física i administrativa del 155 (la cosmètica no permet amagar-ho tot) contra Catalunya la força bruta no pot acabar ni amb un sentiment, ni amb un desig, ni amb un ideal.
Ara comença la tercera batalla. La primera va ser la del peix al cove, la del fer país; la segona la del Dret a Decidir, la dels carrers seran sempre nostres, la del llaç groc i la de la petició que s’alliberin els presos polítics. Aquesta nova etapa, la de la finestra d’oportunitat, és a dir, la de trobar el moment oportú per fer el que la majoria del poble de Catalunya desitgi tot just ha encetat trajecte. Neix amb uns deures clars de reconstrucció nacional, de visibilització del projecte de futur i amb una necessitat: no especular més del compte. Hi ha conceptes que s’han d’anar aparcant per no caure en eufemismes estèrils. Hi ha però dos temes que caldrà analitzar, valorar i decidir. El primer és el de les aliances. Amb qui es vol construir el futur? Tots els actors que fins ara han participat en aquesta acció han de tornar a ser cridats o s’ha d’intentar anar un pèl més enllà? La CUP pot tornar a condicionar tant el procés o cal donar una mica més de joc a l’entorn podemita? El segon és el dels principals pilars que donen pes al projecte: Junts per Catalunya, ERC i PDeCAT. Símptomes com la carta d’Oriol Junqueras o el pròxim conclau del Partit Demòcrata no fan pensar que els principals actors polítics del Procés hagin entès que no és hora de baralles i cismes sinó de construir un espai comú que permeti impulsar un nou projecte. I això solament es pot fer des de l’entesa de l’espai sobiranista i des del benestar econòmic i social dels habitants d’aquest país. El repte ara no és començar de zero o seguir com si no hagués passat res. El repte és analitzar el passat més immediat, aprendre dels errors, prendre nota i treballar per no repetir-los. Perquè en última instància, quan hi hagi aquesta finestra d’oportunitat que tots reclamen, es pugui actuar en conseqüència.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; presidenta, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.
