La pràctica política està carregada de les estratègies, les tàctiques i els posats que les persones humanes utilitzem per relacionar-nos amb els altres, però corregits i augmentats pels focus i per les possibilitats majors de trobar l’aprovació o el rebuig de multituds. I pels caràcters i actituds més o menys discrets, més o menys histriònics. I per les possibilitats o dificultats per assolir els objectius immediats. No cal posar-se estupends.
La política catalana majoritària en temps d’oasis, que lluny que queden ara, tenia una mena de superioritat moral respecte de la que es feia a Madrid, “quin to tan diferent”, “que civilitzats”, “que respectuosos”. Ves a saber si com a herència, romanalla o contrast d’aquell “provincianisme carrincló” de la burgesia catalana que diuen que criticava Tarradellas en la correspondència des de l’exili. I unes possibilitats de difusió popular molt més limitades que ara.
En temps actuals de regnat de la informació massiva, de democratització i multiplicació de les opinions i de les fonts de debat, s’ha desfermat el to i la velocitat de declaracions, de fets, d’esdeveniments i la capacitat d’incidència en la política sense talaies mediàtiques. Els partits s’han hagut d’adaptar i han col·laborat a configurar noves versions més sofisticades (o no) de les estratègies, les tàctiques i els posats.
D’ara i fins a les eleccions del 14 de febrer personalment m’inclino per obrir el focus i agafar distància del dia a dia a les xarxes socials i als mitjans, respirar fondo i buscar el per què de cada gest, error o microcampanya d’erosió contra l’adversari electoral. Perquè no m’escau i em repugna fer de ploramiques, d’estupenda o de superior moral, però gairebé cada dia tinc alguna raó per pensar “que llarg que se’ns farà” d’aquí al febrer-març.
1 
