He llegit a Món Planeta (El Món) que fa poc hi ha hagut una greu explosió al Centre Rus per a la Recerca en Virologia i Biotecnologia -conegut com a Vector- un complex situat prop de la ciutat de Novosibirsk (Sibèria). Fundat el 1974, va ser el principal centre de desenvolupament d’armes biològiques de la URSS. És conegut per ser un dels dos indrets del planeta on encara es guarden mostres del virus de la verola, una de les malalties més mortíferes que mai ha afectat la Humanitat.
La possibilitat que Vector o un laboratori dels Estats Units -l’altre lloc on se’n guarden mostres- pogués patir un atac, un accident o un robatori que tornés a posar la malaltia en circulació -eradicada des el 1980- ha causat preocupació els darrers 40 anys i per això aquesta explosió ha encès els llums d’alarma arreu del món.
Segons l’agència de notícies russa TASS, Vector ha emès un comunicat on afirma que no hi havia cap material perillós a l’indret on hi va haver l’explosió, i l’alcalde de Koltsovo ha explicat que l’accident no ha suposat cap perill per a la població local.
Pensant en aquest alcalde m’ha vingut al cap la famosa escena de bany a la platja de Palomares (Almería) protagonitzada per Manuel Fraga -llavors Ministre d’Informació i Turisme- quan el 1966 quatre artefactes termonuclears de 1,5 megatones –65 cops més potents que la bomba atòmica d’Hiroshima- havien caigut d’un súper-bombarder nord-americà B-52 sense arribar a explotar. El bany fou una operació recomanada per l’esposa de l’ambaixador dels USA que havia estat directora de Relacions Públiques i Publicitat de Pepsi. Aconseguiren apaivagar la polèmica, però mai ha quedat clar quanta contaminació de plutoni va quedar a la zona.
Si heu tingut l’oportunitat de veure la recent sèrie televisiva sobre l’explosió nuclear de Txernòbil de 1986 i com es gestionaven el problemes a la URSS… glups! D’ençà aleshores ha plogut molt -pluja radioactiva a part- però si tenim en compte que hi ha aspectes culturals i sociopolítics ben arrelats que costa de canviar... O si tenim en compte que actualment a societats com l’anglesa els plans per a fer front a la sortida de la UE -Operació Yellowhammer- es mantenen en secret tan com es pot o, sense anar més lluny, a Espanya s’apliquen barems diferents per a alts càrrecs condemnats de corrupció i per als líders independentistes, trobo que hi ha motius per a desconfiar de força notícies “oficials” que ens arriben de qualsevol lloc.
La credibilitat en la gestió costa molt de guanyar i es perd molt de pressa. Els darrers temps va lligada a un concepte que ha vingut per quedar-se: la transparència. Què és primer, l’ou o la gallina? La transparència és un must en la gestió política i empresarial d’avui. La ciutadania exigeix saber què passa i què es fa amb els seus diners, o en què creuen les empreses i els productes que compra i consumeix.
L’accident de Vector fa posar la pell de gallina. Les notícies diuen que no hem de patir, però jo, tot i que soc optimista de mena, crec que tenim motius per a ser suspicaços. D’altra banda no hi podem fer res, és veritat… o sí: demanar transparència amb totes les nostres forces i -parafrasejant Joan Clos- “amb sense aturador”.
