Europa no ho hauria permès

"Si haguessin tirat endavant la independència des de les institucions, els catalans hauríem contribuït a protegir la nostra sobirania i Europa no hauria tingut més remei que aguantar-se"

L’Europarlament ha decidit aixecar la immunitat als eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Aquest és el titular que donaven aquest dimarts la majoria de diaris catalans, i jo ja l’entenc, el titular, però crec que hi ha una lectura alternativa sobre aquesta votació.

Resulta que més d’un 42% dels eurodiputats -comptant el 35,5% de vots contraris i el 6,5% d’abstencions- no consideren que Puigdemont, Comín i Ponsatí hagin de ser castigats pels seus actes de l’octubre del 2017. Dit d’una altra manera, més d’un 42% dels eurodiputats han avalat indirectament el dret a l’autodeterminació dels catalans. No són la majoria, és cert, però són moltíssims i representen un indicador rellevant i positiu per a nosaltres.

Aquesta votació m’ha fet pensar en els discursos que feien els polítics del procés durant aquells famosos 18 mesos previs al Primer d’Octubre. Cada cop que eren preguntats sobre la possibilitat que l’Estat utilitzés la força per frenar el referèndum, deien: “Això Europa no ho permetrà”. Quan feien servir aquest argument, jo sempre pensava que no estaven disposats a fer la independència. No vull blanquejar l’actuació de la policia espanyola durant l’1-O, però de policies etzibant cops de porra i disparant bales de foam contra la població, en veiem cada any. Era absurd esperar que Europa ens vingués a protegir dels antidisturbis espanyols i, precisament per això, els catalans vam protegir-nos a nosaltres mateixos, entre tots, resistint als atacs de la policia i fent possible el referèndum. 

Quan setmanes després, un cop convocades les eleccions del 155, Marta Rovira va dir a la ràdio que el mandat no s’havia aplicat perquè unes persones de Madrid -la identitat dels quals se’ns ha amagat sense cap dret- els havien dit que l’estat vindria a matar catalans a tort i a dret, i quan Puigdemont i altres polítics del procés van certificar aquestes amenaces, jo em vaig preguntar què se n’havia fet, d’aquell “Europa no ho permetrà”. Perquè una cosa és que les forces de l’estat facin ferits amb porres i bales de foam, i una de molt diferent  és que utilitzin armes de foc i facin morts. La distància entre ambdues coses és abismal, i no només des del punt de vista de les víctimes, que també, sinó des d’un punt de vista políticament i democràticament estructural.

Europa no hauria permès -perquè no s’ho podia permetre- que l’estat intentés frenar l’aplicació del mandat del referèndum amb “violència il·limitada”, per dir-ho amb les paraules que va utilitzar llavors Sergi Sebrià. Els costos polítics pel projecte europeu haurien estat massa elevats, s’hauria posat en risc la continuïtat de la Unió Europea. Em sembla pràcticament impossible que Espanya, conscient d’aquest fet, pugui optar per tirotejar ciutadans i, si ho intentés, em sembla directament impossible que Europa no l’obligués, com sigui, a frenar l’atac en sec.

Les suposades amenaces de mort, però, van venir com bunyol dins mel als líders del procés, que van trobar l’excusa perfecta per desempallegar-se de la responsabilitat que tenien amb els votants. Així, van voler justificar la seva enretirada amb l’argument que estaven protegint els catalans, que ni tan sols vam tenir l’opció de decidir si volíem o no ser protegits d’aquella manera. Si Puigdemont i companyia, aquell octubre del 2017, en comptes de renunciar des del primer moment a fer efectiva la independència i en comptes de buscar mediacions absurdes amb l’Estat per poder fer unes autonòmiques sense l’aplicació del 155, si en comptes de tot això haguessin decidit tirar endavant la independència des de les institucions, els catalans hauríem contribuït a protegir la nostra sobirania i Europa no hauria tingut més remei que aguantar-se.  

Nou comentari