La victòria, que arribarà, contra el maleït Covid19, és, com en qualsevol guerra, encertar amb l’estratègia correcta. I, com en qualsevol guerra, el problema sanitari n’és un derivat, no pas el problema principal. Pensar que aplicant bones estratègies d’atenció médica als infectats es pot guanyar la guerra contra el virus és tan equivocat com pensar que tenint els millors serveis médics de campanya i milions de sanitaris es podia derrotar a Hitler. Els ferits i morts d’una pandèmia són com els ferits i morts de qualsevol batalla: a l’enemic no se’l guanya als hospitals sinó a la taula dels Estats Majors.
I aquest ha estat, en gran mesura, l’error estratègic fins el moment. Val a dir que és disculpable, perquè no hi ha ningú viu que s’hagués enfrontat a un problema d’aquesta magnitud contra un enemic (el virus) tan poderós. Els precedents, com l’anomenada grip espanyola (1918-1919) o la pesta negra (1346-1353), eren poc més que terribles episodis congelats en els llibres d’història. En un món de vacunes, escut imbatible contra l’enemic només questionat per alguns irresponsables/xiflats, ens semblava que una pandèmia mortífera només passava en les películes de terror. Hem descobert, una mica tard, que no és així: que tenim l’enemic entre nosaltres i que no tenim escuts. Doncs bé, mentre els científics troben els escuts, que els trobaran, hem d’enfrontar aquesta guerra com el que és: un problema d’estratègia. Deixem als nostres herois de campanya, els sanitaris, tenir cura dels ferits. Però concentrem-nos també en fer una guerra que no es guanyarà als hospitals, sinó en el camp de batalla: les cases i els carrers. Els soldats d’aquesta batalla som, ni més ni menys, que tots nosaltres.
L’enemic és terriblement poderós i, ailàs, invisible. Quan en mates un, ja en tens tres mes que t’estan rodejant. I no veus per on arriba fins que ja el tens a dins. Però tenim una gran avantatge per a la nostra guerra: aquest enemic no té intencions. Vull dir, que no és un ésser viu que ens vulgui mal: és un agent infecciós, un programa que ENS NECESSITA per propagar-se. I sabem com funciona aquesta propagació. És un problema matemàtic. I doncs (oh sorpresa) els millors consellers per a l’estratègia són els matemàtics i físics. Els metges als hospitals de campanya: els matemàtics a les taules de decisió.
La batalla es juga en tots i cadascun de nosaltres: el front de batalla SOM NOSALTRES. El confinament ha de ser el màxim possible. Només els serveis bàsics han de poder tenir la mínima mobilitat necessària. Qualsevol de nosaltres pot ser víctima, però sobretot agent portador (i per tant col·laborador) de l’enemic. Aquesta guerra només la guanyarem si TOTS ens concienciem… I per aquells que no es concienciîn, les autoritats imposin l’estratègia. Serà una guerra llarga i les bones notícies tardaran en arribar. Tot el que vagi en la direcció del MÀXIM CONFINAMENT ha de ser aplaudit; tot el que vagi en la direcció del “no és assumpte meu” o la crítica fàcil a les decissions difícils, suposarà pèrdua de temps i, per tant, més baixes. Si TOTS els soldats no som disciplinats, els caiguts no seran els nostres fills, com en les guerres, sino els nostres pares i avis. I tu, què fas per la victòria?
