Han passat uns dies des de les eleccions al Parlament de Catalunya i, després de les valoracions sobre els resultats, l’atzucac viscut a Esquerra i la seva ràpida intervenció amb l’assumpció de responsabilitats i la convocatòria d’un Congrés Nacional Extraordinari, ara els partits estan pensant en tres qüestions: la Mesa del Parlament, la investidura a president de la Generalitat i les eleccions europees.
Però una de les qüestions sobre les quals s’ha passat de puntetes és sobre l’estat de salut del Procés, potser per no tocar el punt de dolor que tothom comparteix. En aquesta qüestió es plantegen tres possibilitats: tancat per defunció, tancat per inventari, es busca personal.
Un tancat per defunció, significa que el Procés ha acabat. Segurament aquesta darrera seria l’opció fatal per al Procés, com el coneixem, i per a molta gent seria realment el final dels anhels de l’estat propi, sigui amb un nou referèndum o bé amb una declaració unilateral: a hores d’ara, si la primera opció sembla llunyana, la segona probablement és impossible. Potser cal començar a dir en veu alta que “el Procés s’ha acabat”, però que això no vol dir que ja no existeixi una voluntat d’independència, sinó que el Procés que va tenir el seu punt àlgid l’1 d’octubre de 2017 ha de deixar pas a un projecte nou.
L’opció de tancat per inventari, comporta un comptar els efectius que a hores d’ara tenen els partits, però també les entitats sobiranistes, especialment l’ANC i Òmnium. Cal comptar quanta gent està disponible per tirar endavant el projecte de construcció nacional.
Això no es compta només amb els resultats dels vots a les urnes, ni amb els escons al Parlament de Catalunya, ni tampoc si governa un partit independentista. Això es mesura amb la voluntat de mobilització de la societat. Cal recordar que l’impuls del Procés va néixer en la societat civil que va sortir al carrer, que va defensar l’1 d’octubre, que es va organitzar en CDR i es va mobilitzar en aplicar-se el 155.
Es busca personal, és més que evident. Els lideratges polítics del Procés ja no són majoritaris, tampoc Carles Puigdemont, que tot i aguantar no ha aconseguit el seu objectiu personal, i col·lectiu, de guanyar les eleccions. I no són majoritaris ni en els seus partits ni per a l’electorat. Cal que reflexionin per trobar lideratges carismàtics i que tinguin la capacitat d’unir, que no vol dir ser un.
L’ANC i Òmnium han canviat els seus lideratges, però no han aconseguit el carisma, ni el seguiment popular, dels seus antecessors (Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Jordi Sánchez o Elisenda Paluzie). Han de fer recompte i gestionar canvis, deixant el monopoli de les entitats sobiranistes i obrir-se a col·lectius del moviment que han de ser, també, el pal de paller de la societat civil. Cal incloure organitzacions d’altres àmbits: àmbit econòmic, teixit empresarial, laboral (amb sindicats com La Intersindical), cultural, estudiantil, etc.
Però també es busca personal a la base, ja no per fer-la més gran, sinó per fer-la més consistent, més resilient, més resistent, més activa, més organitzada, menys criticaire (que no vol dir que no sigui crítica o que no tingui criteri) i, en definitiva, que deixi de banda l’activisme de les xarxes socials per recuperar allò de “els carrers sempre seran nostres”.
Hi ha una darrera opció: liquidació per traspàs, en aquest cas no s’està canviant el negoci (la independència) però sí la direcció de l’empresa, jubilacions, manteniment de part del personal i noves incorporacions, els productes que es comercialitzen, l’estratègia de vendes, etc. Aquesta opció comporta canvis en els partits, també en les entitats sobiranistes, recuperar els carrers.
Quin és l’estat del Procés? La resposta la trobarem el pròxim Onze de Setembre i estarà condicionada a saber si la societat civil continua reduint la presència als carrers i segueix amb debats estèrils que només han aconseguit reduir-la. Ja anirem sabent els moviments dels partits polítics, tant els estratègics com els de lideratges. També sabrem el nou paper i capacitat de convocatòria d’Òmnium i l’ANC i la seva voluntat de sumar més sigles de la societat civil organitzada.
Com s’ha dit moltes vegades, les crisis són oportunitats, sabrà l’independentisme generar noves oportunitats?
_____________________________________________
Jesús Palomar i Baget és politòleg i professor de ciències polítiques a la UB
