Les eleccions del 10 de novembre d’enguany, per formar el Congrés de Diputats i el Senat d’Espanya, han permès de fer visible la complexa realitat política d’aquest territori de la Unió Europea. Al Congrés esmentat, en aquests moments, hi són representats fins a 19 partits diferents, d’ideologies diverses, que es corresponen també a territoris diferents. N’hi ha d’àmbit estatal, nacional, regional i provincial i tot.
Efectivament, només cinc partits tenen, realment, projecció i presència a tot l’estat: PSOE, PP, UP, Vox i Cs. Un altre, Más País, només va obtenir escó en solitari a Madrid. La resta, fins a dinou, són tot formacions d’àmbit nacional, regional o, fins i tot, provincial. Em refereixo a ERC, JxCat, CUP i Compromís, pel que respecta a nosaltres i, pel que fa al País Basc, PNB, Bildu i Navarra Suma, l’entesa de la dreta espanyola en aquell indret (PP, C’s i Unión del Pueblo Navarro), expressió de la conveniència de no presentar-s’hi, malgrat tot, amb sigles estatals. També hi és present el BNG, per part gallega, així com Coalición Canaria i Nueva Canarias, els quals van concórrer a les eleccions en coalició amb el Partido Nacionalista Canario i el Centro Canario Nacionalista, si bé aquests dos darrers no van obtenir-hi cap escó. Cal afegir, encara, a aquest devessall de sigles, el Partido Regionalista de Cantabria i el Foro Asturias, partits amb un escó cadascun a la cambra, per bé que aquest darrer s’hi presentà en coalició amb el PP. En aquesta ocasió, no hi ha obtingut representació la Chunta Aragonesista, que temps enrere hi destacà amb el diputat Labordeta, i que ara anava lligada amb Más País. Finalment, la marginació i l’oblit tradicional del sud d’Aragó ha cristal·litzat en la plataforma Teruel existe, que ha assolit un escó.
En relació a les Illes Balears, però, si bé el sobiranisme d’esquerres i amb perspectiva nacional mai no ha obtingut representació directa al Congrés, tot i que sí al Senat en representació del Parlament Balear, el panorama de representació institucional és molt més ric. A Formentera, posem per cas, la força majoritària, que hi presideix el Consell de l’illa, és Gent per Formentera, mentre que al govern Balear hi és present MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca hi dóna suport, tot i no ser a l’executiu. Encara hi ha, en l’espai de centre dreta regionalista, el Partit de les Illes (PI) i, en l’àmbit de l’esquerra nacional, Ara Eivissa, amb representació municipal. En relació a l’Aran, tradicionalment el poder es reparteix, tant al Conselh Generau com als municipis, entre Unitat d’Aran (UA), en coalició amb les socialistes, i Convergéncia Democratica Aranesa-Partit nacionalista Aranés (CDA), si bé Aran Amassa, formació nacional i d’esquerres, hi té també presència municipal.
A l’Aragó, a més, el PAR (Partido Aragonés Regionalista), de dreta anticatalana, és present als ajuntaments i governa, sense gaires manies, juntament amb socialistes, CHA i Podemos el govern aragonès presidit pel socialista també de dretes i anticatalà, Lambán. A Melilla, el grup polític Coalición por Melilla, amb vuit diputats locals, representa el vot musulmà i ostenta la presidència de la ciutat autònoma, mentre que, a Ceuta, el Movimiento por la Dignidad y la Ciudadanía i la Coalición Caballas tenen dos i un diputats, respectivament, a l’Assemblea autònoma.
En el conjunt de l’estat, doncs, hi ha, si més no, fins a 35 sigles polítiques amb representació institucional, amb presència diversa i diferent força, en els diferents nivells de l’administració. No sembla gaire bon exemple d’èxit en la consecució de la unitat nacional, a l’estat espanyol, doncs. Aquest mosaic polític representa molt bé les dificultats enormes de reduir la pluralitat nacional i regional existent en els diferents indrets de l’estat espanyol a unes expressions estatals úniques que en simplifiquin el panorama, reduint-lo, només, a la ideologia política convencional, atès que, al costat d’aquesta i amb tanta o més força, hi ha també la necessitat d’expressar la pròpia identitat. D’aquesta manera, sovint, en molts territoris les opcions ideològiques tradicionals (esquerra-dreta, progressistes-conservadors) es dupliquen o multipliquen en funció de la dimensió nacional o regional, o bé a partir de quina és la lleialtat territorial primera que té cadascuna de les llistes.
Per aquest motiu, el problema d’Espanya no és Catalunya, sinó el fracàs evident de l’estat espanyol d’aconseguir la unificació nacional de tots els territoris del Regne en una sol sistema de partits, en una única representació electoral i simbòlica, plural per la ideologia, però que sigui la mateixa a Madrid que a Lugo, Bilbao o bé Barcelona, Palma o València. I no només en aquests territoris amb una realitat nacional diferenciada, sinó també a Saragossa, Santander, Las Palmas, Ceuta o Melilla. La independència de Catalunya, doncs, no resoldrà el problema d’Espanya, sinó que deixarà més al descobert, encara, el seu fracàs per construir un estat cohesionat, harmònic i estretament vinculat emocionalment entre el conjunt dels territoris. Feina rai, com si diguéssim…
