És difícil discutir que el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao són les entitats privades més representatives de Catalunya i el País Basc, respectivament. Naturalment, no inclouen la totalitat de les societats catalana i basca, que estan plenes, per exemple, de ciutadans indiferents al futbol o de seguidors d’altres equips. Però tant el Barça com l’Athletic tenen un lloc destacat en la iconografia simbòlica de dues nacions antigues i amb voluntat de permanència. Doncs bé, han estat les masses socials d’aquests dos clubs de màxima representativitat les que van xiular l’himne d’Espanya i el rei que el sol acompanyar. I ho van fer de forma rotunda, amb pràctica unanimitat.
Això ha fet que la línia que separa els barcelonistes i el conjunt dels catalans hagi quedat molt desdibuixada, igual que passa en el cas basc. Des de Madrid, ja ningú no ha pogut aplicar el vell recurs de dir que els que protesten són una minoria o que els que s’han quedat a casa són monàrquics convençuts que viuen amb passió la Marxa Reial. La xiulada va ser monumental perquè va ser de tothom, això és innegable. És per això que el govern del PP ha anunciat l’enduriment de les lleis, l’única solució que se’ls passa pel cap des dels temps de Don Pelayo. Pura impotència.
El que no se’ls ha acudit és buscar les causes d’aquest descontentament, i menys encara reconèixer que, des de fa segles, el seu aparell estatal és políticament excloent i culturalment sectari. Per això intenten desesperadament trobar algú a qui reprimir, sense atrevir-se a castigar el Barça i l’Athletic de Bilbao, justament perquè saben que la seva derrota moral és irreversible. Contra tothom, no hi ha armes. Fins i tot ells ho saben.
