Si us expliqués la següent paradoxa, benvolguts extraterrestres, no em creuríeu: hi ha una nació a la Terra –els Països Catalans– que durant la darrera dècada ha experimentat l’auge més important de la consciència nacional dels darrers tres segles. Una consciència col·lectiva forjada a partir de la lluita contra l’ocupació francoespanyola i les diverses formes d’opressió nacional que se’n deriven; entre d’altres, la defensa de la llengua catalana, que els estats ocupants malden per anorrear, en el seu afany assimilador. I ara agafeu-vos fort, perquè resulta que durant aquest mateix període aquesta nació està experimentant la davallada més gran de l’ús social de la llengua de tota la seva història.
Però això no és tot, amics intergalàctics: l’increment de la consciència nacional s’ha traduït, com seria d’esperar, en la clarificació del programa polític de l’espai catalanista, amb l’adopció de l’independentisme de manera hegemònica al seu si; i, alhora, aquesta clarificació s’ha vist rubricada, electoralment, per un encadenament consecutiu de majories parlamentàries independentistes. Ara bé, el que semblaria menys previsible és que, durant aquests mateixos mandats, les polítiques lingüístiques en defensa del català s’han estancat i no han fet més que deteriorar-se. Cosa que, al seu torn, sí que semblaria tenir un vincle de causalitat amb la reculada que pateix la llengua.
La correlació entre la fortalesa d’una política lingüística i la fortalesa de la llengua que tracta de defensar és ben palesa. Perquè el que succeiria –com, de fet, succeeix– si abandonéssim el català a la seva sort, tal com defensa el darwinisme sociolingüístic d’obediència espanyolista, ja està escrit: diglòssia, substitució i extinció. En conseqüència, una intervenció pública decidida en defensa de la llengua no és opcional ni ajornable, sinó tothora necessària i urgent. I és que la nostra llengua –ja em dispensaran la intromissió al camp de la medicina– és com un malalt crònic que necessita respiració assistida i tota mena de cures diàries per mantenir les seves constants vitals. D’altra manera, la malaltia s’estendria i acabaria resultant terminal.
Amb tot plegat, sabem que l’única solució als mals que pateix la nostra llengua és que es doti d’un Estat independent que l’adopti com a pròpia. Tanmateix, a cap pacient a qui es vulgui curar se’l deixaria de tractar, bo i esperant que arribés la cura definitiva. I aquest és justament el problema que ha patit la política lingüística dels darrers temps: en comptes de cercar la salvació del català, sembla que se l’hagi donat per mort. Ja fos perquè les expectatives dipositades en la consecució imminent de la independència estaven molt esteses, ja fos perquè alguns van creure que una defensa sense complexos de la llengua podia debilitar les forces de l’independentisme. En qualsevol dels casos, el que ha quedat demostrat és que la llengua ha sortit més afeblida que no pas reforçada de la tebior de la política lingüística dels governs independentistes.
No debades, l’ofensiva més flagrant contra la nostra llengua, en el seu baluard més vital, que és la immersió, s’ha donat ara. Quan la tebior ha arrelat, enmig de la travessa del desert estratègica, a tots els fronts de lluita del moviment independentista; quan les dinàmiques d’acció-reacció s’han vist estroncades, primer, per l’ofensiva repressiva de l’Estat; després, per la pèrdua de rumb de les forces polítiques; i, finalment, quan s’han vist esmorteïdes pels cants de sirena d’una taula de diàleg, així com d’uns percentatges paupèrrims de doblatge al català de les sèries de Netflix. Sens dubte, el règim ens ha fet escac, un escac a la llengua. Així és com els nostres propers moviments seran del tot determinants.
No esperis salvacions supremes, canta la Internacional. Cal actuar immediatament. Tampoc no podem alienar la causa independentista de la causa de la nostra llengua: és ontològicament inconcebible. La llengua és la nostra pàtria, com deia Joan Fuster. Aquest nou embat espanyolista només pot esdevenir una nova oportunitat per reactivar el moviment d’alliberament nacional. Recordem la vaga indefinida de l’Assemblea de Docents de les Illes Balears (2013) i fem-ne confluir l’esperit amb els aprenentatges del Primer d’Octubre (2017), així com de totes les mobilitzacions que hi van desembocar. Cal que movem fitxa urgentment, de nou, de manera unitària i massiva. Una urgència que fins i tot adverteixen els nostres amics marcians, que ens observen desconcertats.
