Havien dissenyat una operació llampec, de curta durada. Consistia en aguantar la proclamació del candidat apurant els terminis i fent creure a tothom que seria Miquel Iceta, i a última hora treure’s de la màniga un canvi de cromos inesperat que centrés l’atenció mediàtica per l’efecte sorpresa i mostrés voluntat de victòria. El ministre més conegut, el ministre que surt cada dia a la tele, deixa el càrrec per tornar a Catalunya i alliberar-la del segrest separatista. Era molt important que l’operació fos d’última hora, perquè els climes d’opinió i les jugades mestres, com l’escuma del cava, duren el que duren. A més, a Illa se’l mantindria al càrrec fins que comencés la campanya, per aprofitar al màxim les hores d’exposició televisiva.
L’inici de la jugada va sortir a la perfecció. Els mitjans es van comportar com s’esperava d’ells (és la seva naturalesa, mil vegades els poses l’ham i mil vegades piquen), i la primera enquesta (GESOP per a El Periódico) també. L’efecte Illa ja estava sobre la taula. Illa, protagonista. Tots contra Illa. En el terreny de les percepcions, el PSC havia passat, en una setmana, de la medalla de bronze a ser un possible guanyador de les eleccions. Feina de professionals. Barret.
De sobte, però, la tercera onada es va interposar en els plans, i quan Illa ja havia estat nominat i no hi havia marxa enrere, els indicadors es van disparar de forma alarmant a Catalunya, a Espanya i a tot Europa. Les veus expertes van començar a qüestionar la data de les eleccions, i de seguida el debat va passar dels experts a la societat i a la política. Mantenir el 14F significava cridar 5 milions i mig de persones a sortir de casa en el pic de la tercera onada i amb les UCIS col·lapsades. No era només un risc sanitari evident sinó també un risc democràtic: quina participació es podia obtenir en unes eleccions on per votar caldrà fer llargues esperes fent cua al carrer, on molta gent no podrà votar en el seu col·legi habitual, on hi pot haver greus dificultats per constituir les meses, on caldrà habiilitar cues i horaris específics per als infectats i sospitosos, on el debat serà més sobre els riscos de votar que no sobre les propostes dels partits? Era tant de sentit comú que calia endarrerir (i no quinze dies) les eleccions, que la proposta del Govern va trobar el consens de tots els partits… menys del que ho tenia tot a perdre, el que necessitava que tot plegat fos molt curt, molt ràpid, el que ho havia jugat tot a l’escuma del cava.
És possible, però, que el PSC hagi comès un error de càlcul buscant, i trobant, el suport del TSJC. Com més pugi la corba d’infectats, com més ingressos hospitalaris hi hagi, com més ocupació de llits d’UCI, com més s’allarguin o s’endureixin les restriccions, i com més evident sigui el risc que l’abstenció bati tots els rècords, més incomprensible resultarà que el partit del ministre de Sanitat (de Sanitat!) hagi forçat que es voti en aquestes condicions, i més ciutadans poden arribar a la conclusió lògica: qui més havia de treballar i pressionar per endarrerir les eleccions a una data segura, ha treballat i pressionat en direcció contrària. Per què? Pel seu interès personal i partidista. No sembla la millor carta de presentació per presidir un país.
48 
11 
