“No especularem amb eleccions; si volen, que governin en minoria”. Costa d’imaginar quina estratègia negociadora tenia al cap Jordi Sánchez quan va fer aquestes declaracions a La Vanguardia entrevistat per Sílvia Angulo, però aquell dia Junts va perdre la força de negociació que podia tenir. Des d’aleshores, s’ha apreciat dins del partit una forta divisió interna sobre la formació o no de govern. Hi ha hagut dirigents que han defensat governar sí o sí. En aquesta línia s’han expressat, per exemple, els consellers Damià Calvet i Meritxell Budó, que compten amb el suport de la gran majoria dels actuals càrrecs governamentals de Junts. A l’altre extrem s’ha posicionat Joan Canadell (guanyador, no ho oblidem, de les primaries internes per configurar la llista electoral), que des del seu compte de Twitter ha parlat obertament de forçar eleccions “i que parli el poble”. És difícil saber els suports orgànics que té, però és possible que la idea sigui popular entre les bases, amb qui Canadell ja ha demostrat que connecta bé. I a mig camí de les dues posicions, la dels portaveus Sánchez i Artadi, que es podria definir com un “sí al Govern, sempre i quan l’estratègia la marqui el Consell per la República”.
Diguin el que diguin a partir d’ara els protagonistes, tothom que ha seguit de prop les negociacions sap que aquesta qüestió, la del Consell per la República, és la que ha fet fracassar les converses. Junts li ha reclamat a ERC una condició impossible per als republicans: prendre-li al Govern i al Parlament el lideratge estratègic del procés i portar-lo a una entitat privada amb 90.000 socis que té de president vitalici per estatuts al líder de Junts, Carles Puigdemont, de portaveu el candidat de Junts a les europees, Toni Comín, i 9 dels 15 membres del Consell de Direcció que van demanar el vot per a Junts en les darreres eleccions al parlament. Una entitat, a més, que ja té aprovat el seu document d’estratègia independentista, titulat “Preparem-nos”, incompatible amb la proposta estratègica que propugna ERC i que va resultar guanyadora en el plebiscit intern (Laura Borràs dixit) del 14F. Els republicans han vist en aquesta exigència una voluntat per part de Junts de recuperar per la porta del darrere el control del procés perdut a les urnes. A banda que, en cas d’acceptar-ho, Pere Aragonès hauria estat marcat des del primer dia com un president tutelat des de Waterloo.
Després de constatar que Junts no cedeix en aquest punt, ERC ha decidit recollir el guant ofert per Jordi Sánchez el 4 d’abril a la Vanguardia i sol·licitar el vot de Junts perquè Aragonès sigui investit i ERC pugui formar un govern monocolor en minoria, obert a incorporar Junts més endavant. El moviment, si és seriós i es manté fins al final, posa Junts en una situació extremadament difícil: com es justifica un vot contrari i per tant unes noves eleccions, quan has dit del dret i del revés que en cap cas forçaràs aquest escenari? Com s’explica als ciutadans que un desacord sobre el paper d’una entitat privada deixa Catalunya sense govern potser sis mesos més? Com es defensa que val la pena jugar-se a la ruleta el 52% de vots i la majoria absoluta d’escons?
Si finalment es forma un govern en minoria d’ERC, Catalunya entrarà en una fase política desconeguda. Mai no hi ha ha hagut un govern amb tan poc suport parlamentari d’entrada (33 diputats), i aquesta seria sens dubte una font de desgast permanent a la cambra legislativa, però també és cert que l’executiu seria una bassa d’oli i Aragonès podria presumir de cohesió i agilitat governamental en un moment socioeconòmic crític però esperançador gràcies al final de la pandèmia i l’entrada en joc dels fons Next Generation. Si ERC volia l’oportunitat definitiva per esdevenir l’SNP de Catalunya, ara la té a les mans. En canvi, si l’experiment fracassa i el govern monocolor acaba caient ràpid, per exemple per la impossibilitat d’aprovar pressupostos, els republicans quedarien en una posició molt compromesa.
Però no només se la juga ERC, en l’escenari del govern en minoria. També ho fa Junts quedant-se a l’oposició i regalant a ERC en exclusiva la interlocució amb els sectors socials i econòmics i la gestió no només del pressupost de la Generalitat, sinó també dels fons europeus. Tota la iniciativa política en el front espanyol (Congrés i taula de diàleg) quedaria també en mans d’ERC. A Junts només li pot resultar rendible aquest escenari si el govern Aragonès caigués ràpid, o bé, més a mig termini, si es demostrés que l’estratègia d’ERC no porta enlloc en termes nacionals. Els de Puigdemont es mourien, per tant, entre el risc de residualització si Aragonès se’n surt i, en cas que el govern monocolor fracassi, l’oportunitat de capitalitzar-ho en unes noves eleccions. Seria allò de fer un pas enrere per acabar fent-ne dos endavant… o no.
80 
1 
