Des que Oriol Junqueras en va assumir el lideratge, ERC ja ha guanyat en tot tipus d’eleccions menys en un. S’ha imposat en unes europees (2014), unes municipals (2019) i dues espanyoles (abril i novembre de 2019), però té una assignatura pendent –la més important –sense la qual no podrà ser considerat definitivament el partit hegemònic del país: guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya i assolir la presidència de la Generalitat. Totes les enquestes deien que això havia de passar el 21D de 2017, però Carles Puigdemont va prometre que si guanyava tornaria a Catalunya i, en un esprint final de campanya espectacular, li va acabar traient 12.000 vots i dos diputats a ERC. Puigdemont no va tornar. Era impossible, i ell ho sabia, però la promesa va aconseguir l’efecte buscat i els de Junqueras es van quedar amb un pam de nas i aquella cara que fan els turistes quan els pispen la cartera a la Rambla i ni ho han vist venir ni saben on és la comissaria.
Els republicans són l’únic partit independentista que ha reformulat l’estratègia després dels fets d’octubre de 2017 i ho ha posat per escrit en documents aprovats per la militància. Ras i curt, no volen fer un nou embat sense que el país estigui preparat per guanyar-lo, i proposen centrar totes les energies en aquesta preparació, posant les llums llargues i sense dates històriques prefixades en el calendari. Per tant, no aniran a les eleccions amb promeses èpiques, en contrast amb un Puigdemont que molt probablement tornarà a presentar un programa de ruptura a curt termini.
Els estudis demoscòpics diuen que hi ha gairebé 500.000 votants a la frontera entre ERC i JxCat, electors amb un peu a cada banda. Aquí es juga la victòria o la derrota en aquestes eleccions. Són ciutadans que poden triar qualsevol de les dues paperetes, bàsicament perquè del 2017 ençà ja ho han fet. De ben segur la campanya d’ERC prioritzarà aquest target oferint tot allò que els republicans creuen que ells poden oferir i JxCat no: un partit unit i endreçat, sense historial de corrupció, amb un programa socioeconòmic sòlid, amb capacitat de dialogar amb la part de la societat catalana que (encara) no aposta per la independència… Un partit que té tot això i que, a més, és tan independentista com el que més.
En relació a aquest últim punt, és molt possible que la campanya d’ERC estigui molt protagonitzada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, que són les dues cares amb més pedigrí independentista i més ben valorades pel votant fronterer amb JxCat. Junqueras no pot ser candidat per la condemna d’inhabilitació, però no està tan clar que no pugui participar en mítings i debats. Dependrà del permís de la junta de tractament de Lledoners i, en últim terme, del jutge de vigilància penitenciària. La presència física del president del partit en la campanya seria un revulsiu molt important per a ERC. Pel que fa a Marta Rovira, res no l’impedeix encapçalar la llista, encara que el candidat efectiu a la presidència sigui Pere Aragonès. En qualsevol cas, a mesura que s’acosti la campanya molt probablement hi haurà més Junqueras i Rovira i menys Rufián i Tardà.
Hi ha factors, però, que ERC no pot controlar com voldria i que poden ser decisius en la competició amb JxCat pel vot fronterer. D’aquests factors, potser el més rellevant és la Taula de Diàleg amb el govern espanyol, ara mateix la principal aposta tàctica dels de Junqueras en relació al conflicte Catalunya-Espanya. Si d’aquí a les eleccions catalanes la Taula de Diàleg avança i dóna algun tipus de fruit positiu, ni que sigui parcial, Esquerra en sortirà reforçada com a partit útil. Però si la Taula s’encalla o es mostra improductiva, els republicans quedarien en una situació compromesa.
