On són les revoltes juvenils fruit de la situació social que havien de canviar les coses radicalment? On és aquella revolució provocada per la pobresa i la manca d’expectatives dels joves? On és la lluita contra el sistema generada per la injustícia econòmica de la nostra societat? Per què ja no hi ha contenidors cremant als principals carrers de Barcelona i d’altres ciutats catalanes? Si tot allò que va passar després de l’empresonament de Pablo Hasél era una explosió social dels més castigats per les crisis, per què s’ha acabat? On és la continuïtat revolucionària que havia de justificar el pes ideològic d’aquells aldarulls? De cop, tots aquells que enteníem que hi havia un rerefons de desesperació i angoixa vital hem quedat desacreditats per la inconstància dels miserables del segle XXI. Després d’hores de tertúlies i articles als diaris justificant els problemes als carrers sota l’excusa d’una crisi social provocada pel capitalisme, ara contemplem amb estupor com aquells actes vandàlics sembla que només eren petites festes privades de grups de persones que, finalment, s’han avorrit.
Aquest país té molts defectes, com pràcticament tots els països del món, però un dels més desconcertants és la manca de compromís autèntic amb les ideologies més rupturistes. Ho encenem tot desaforadament, però ens pansim a la primera. Tots som conscients ara, un cop han passat els esdeveniments, que la independència era factible si la mobilització hagués estat constant i indefinida, però això no va amb el nostre caràcter o, potser, tampoc era una necessitat tan imperant com per aturar el país durant uns quants mesos. Aquesta mateixa paradoxa es pot aplicar als aldarulls violents de les passades setmanes. És possible que el drama social i personal que denunciaven els manifestants no sigui tan greu com per aturar la vida nocturna d’aquella gent per més de set dies. Quan ataques el sistema de manera salvatge i alces la bandera de la legitimitat per destrossar una ciutat, o per fer una vaga o per manifestar-te al carrer, la inconstància porta a dubtar si aquella demanda és veritablement justificada.
Només el compromís absolut amb una idea pot generar un resultat positiu. Perquè cremar contenidors als carrers durant sis dies i després tornar a casa, com si no hagués passat res, no és una revolta ni un esclat social. Com ja sap la gent que té la paciència de llegir-me habitualment, soc un ferm defensor del pacifisme, però és evident que una protesta, encara que sigui violenta, si és sostinguda en el temps diàriament pot ser legitimada, perquè és la constatació d’un greu problema de fons que no ha pogut ser resolt de cap altra manera. Ara bé, quan aquests atacs violents ocorren durant una setmana i després s’apaguen i no se’n torna a saber res, un es queda amb la trista sensació que ha estat observant i, potser intentant justificar, una festa juvenil sui generis.
1 
18 
