Els quatre anys d’una legislatura es fan molt curts quan un governant vol fer transformacions de debò, sobretot si és nou en el càrrec. Un cop ha entès els mecanismes de l’administració i s’ha fet amb el control de la màquina ja ha passat el primer any, i a efectes pràctics l’últim no compta perquè les eleccions que s’acosten fan perdre la perspectiva i l’única prioritat és tornar a guanyar. Per això tots els alcaldes i presidents aspiren a encadenar almenys dues legislatures, vuit anys. És l’espai temporal mínim que permet començar i acabar projectes, deixar empremta.
El primer mandat d’Ada Colau va ser una gran decepció en clau sobiranista –si s’hagués sumat al procés com prometien els documents polítics fundacionals dels comuns, la crisi del Règim del 78 a Catalunya hauria estat irreversible–, però prometedor en termes de ciutat. Sense l’accés de Colau a l’alcaldia, no haurien entrat a l’agenda política amb la força que ho van fer problemes greus de Barcelona com la massificació turística, la crisi de la vivenda o el model de mobilitat basat en el predomini absolut del vehicle privat. Que en quatre anys no s’aconseguissin resultats rellevants en cap dels tres àmbits podia resultar comprensible, eren reptes molt ambiciosos per a un equip de govern novell i que, a més, tenia una força política molt limitada: només 11 regidors del total de 41 del consistori. A més, els lobbies de tota la vida van posar tota la carn a la graella per desgastar la nova alcaldessa, percebuda com una autèntica intrusa que anava contra el business as usual. Era de calaix que Colau aniria a les eleccions de 2019 demanant als ciutadans quatre anys més i molta més força per continuar una feina de transformació fins aquell moment tot just insinuada.
Les urnes, però, no li van donar el que demanava, més aviat al contrari. No només va perdre un regidor, baixant d’onze a deu, sinó que es va veure superada en vots per l’ERC d’Ernest Maragall. Va ser un cop molt dur per l’alcaldessa/candidata, però els barcelonins li estaven dient una cosa que hauria d’haver escoltat. Li estaven dient que potser no era la seva favorita com a alcaldessa, però que tampoc no volien tornar enrere. Si els votants haguessin volgut tornar enrere el guanyador hauria estat el PSC, l’amo natural de la política municipal després de governar la ciutat 32 anys seguits, el creador de la marca Barcelona contra la qual van néixer precisament els comuns. Però no, en comptes de tornar al PSC, els barcelonins van donar la victòria a un partit indesitjat pels lobbies que històricament han dominat la ciutat i que, a més, tenia els seus líders a la presó i a l’exili. Hi havia una suma possible per continuar endavant sense mirar enrere, que s’hauria pogut concretar en un govern de coalició de 20 regidors. L’inici potencial d’una nova hegemonia social-sobiranista de llarg recorregut a la capital de Catalunya.
Que governessin el primer i el segon per no tornar enrere semblava el mandat natural de les urnes, però això implicava sacrificar totalment o parcial Ada Colau, per la qual cosa algú del seu equip devia agafar la calculadora i, fent sumes i restes, va concloure que era possible repetir quatre anys més com a alcaldessa. I així és com va néixer el pacte de govern amb el partit creador del model de ciutat contra el qual els comuns havien nascut (el PSC va governar Barcelona 32 anys seguits) i l’acord d’investidura –gestionat per sota la taula per Jaume Collboni, com ell mateix ha reconegut recentment– amb l’antigitano Manuel Valls, a l’hora de la veritat més interessat en barrar el pas de l’independentisme que no en “fer fora Colau” com prometia en campanya. D’un possible govern alliberat de compromisos amb els lobbies per continuar amb els canvis socials i sumar-hi els nacionals, es passava a un govern de coalició amb el partit immobilista per excel·lència de la ciutat i, per si fos poc, amb el pecat original de la investidura amb Valls. L’objectiu prioritari de salvar quatre anys més d’alcaldia per a Colau estava aconseguit, però sobre unes bases que no tenien res a veure amb les esperances de canvi que en teoria representava l’alcaldessa.
Hem passat ja l’equador de la legislatura, i com era de preveure Ada Colau es troba atrapada i paralitzada políticament entre dos malestars. Per un costat, el malhumor de la Barcelona lobbística que no l’ha volguda mai, que no en té prou amb tenir el PSC frenant el canvi dins del govern municipal, i que no pararà fins a tornar a tenir un alcalde 100% alineat amb el seu model de ciutat. I per l’altre, la frustració de la Barcelona que volia aprofundir en els canvis socials i nacionals i està vivint aquesta legislatura com una gran oportunitat perduda. Falta un any i mig per a les eleccions municipals, una eternitat, però el panorama no pinta bé ni per a Colau ni per a Barcelona, que no sap si va endavant o enrere.
