Fins aquest diumenge, Junts escull els principals noms que acompanyaran a Laura Borràs a la seva carrera per assolir la presidència de la Generalitat. Els escuders i escuderes que, de ben cert, tindran més números de ser escollits diputats i acompanyar a la cap de llista per Barcelona als escons del Parc de la Ciutadella. Noms més coneguts de l’antiga política convergent, i del mateix govern, competeixen amb versos lliures vinguts d’altres tradicions polítiques o, fins i tot, que no havien militat mai abans. Perfils més unilateralistes contra perfils abanderats d’un independentisme més pragmàtic, tots en un mateix sac.
Els crítics amb els sistemes de primàries que s’han portat a terme a l’estat espanyol des de fa temps, potser, continuaran dient que aquest tipus de processos tenen poc a veure amb la guerra que Demòcrates i Republicans viuen als Estats Units cada vegada que han d’escollir els seus presidenciables. I, de fet, tenen raó quan posen de manifest que les primàries han servit, generalment, per blanquejar processos de confecció de llistes totalment orquestrats des de la direcció dels partits, quelcom que justificava la feina dels totpoderosos secretaris d’organització. Però, caigui més o menys simpàtic Carles Puigdemont i el seu projecte, el què aquests dies hem viscut com a campanya de les primàries de Junts em fa pensar que quelcom podria començar a canviar. També, a casa.
He seguit amb interès com les xarxes socials (Twitter i Instagram, sobretot) s’han convertit en un espai magnífic d’intercanvi d’idees entre diversos candidats: de xerrades, cara a cara, vermuts o trobades. Digueu-li com vulgueu. Aquests dies són rivals per aconseguir llocs més alts a la llista, després seran companys de bancada que haurien de lluitar per un objectiu comú. La digitalització de la nostra societat, i conseqüentment de la nostra vida política, ha permès obrir el debat. A més a més, la necessitat de mantenir la nostra vida social i seguir treballant durant el confinament ens va democratitzar l’ús diari de les videoconferències: l’àgora digital que faltava perquè tothom tingués una tribuna al marge dels seus contactes, poder adquisitiu o auctoritas.
Aquests dies, Junts podria aconseguir implementar un procés de primàries que trenqui les reticències dels més crítics. Per una banda, perquè hi ha hagut debat real sobre idees, models de país i perspectives de futur, essent la constatació més clara la distància ideològica que separen Laura Borràs i Damià Calvet, el maldit torrisme del pragmatisme postconvergent. Per altra banda, perquè tothom qui ha volgut ha tingut una plataforma per exposar les seves idees, gràcies a l’entorn digital i les noves eines conegudes gràcies al confinament provocat pel coronavirus. Llavors, qui més qui menys ha tret el seu sancristo gros, però res ha impedit que un alcalde de poble pugui fer campanya i expressar-se davant de la militància –en igualtat de condicions, que aquest trobo que és el punt clau– que un actual conseller de la generalitat que té l’agenda farcida de contactes. En aquest nou entorn digital, qui guanya més plataformes per comunicar-se són els més actius, dinàmics i que són capaços de teixir aliances i sinèrgies amb els rivals, que no enemics.
Els resultats d’aquestes primàries ens deixaran força clars els primers noms de les llistes, esperant la tercera ronda i els retocs finals que hi puguin haver. Com més capacitat tingui el partit de garantir l’ordre que marquin les urnes més legitimat estarà el procés. El plantejament ha estat encertat i ha reivindicat una nova manera de fer política, encara que molts voldran penjar a Junts la lluça postconvergent, que no pas neoconvergent pensant que el PDECat també es presentarà a les eleccions. El temps dirà si aquest model per escollir els candidats es manté.
Xavier Ginesta (1) (1)
