Fa unes setmanes, qui signa va ser convidat a un dinar privat amb una vintena de ciutadans sense responsabilitats polítiques convocat amb una bona intenció: que persones del Sí del No (i del potser) a la independència intercanviessin punts de vista i, sobretot, vivències. Una mena d’acostament humà entre posicions polítiques enfrontades. La intenció dels convocants -van dir- és repetir-ho, amb els mateixos assistents o no, per ajudar a generar espais de diàleg i empatia mútua. Això de l’empatia es va repetir diverses vegades durant l’àpat. En la iniciativa hi havia una preocupació, tan honesta com exagerada al meu entendre, per la convivència i la cohesió interna de la societat catalana.
Dic exagerada perquè el conflicte català és una broma comparat amb la majoria de conflictes que hem conegut i coneixem. Euskadi, Irlanda del Nord, Palestina, Colòmbia, Veneçuela… Però també altres conflictes que no tenen nom de país però que fan patir (i morir) tanta i tanta gent, i que no són “desgràcies” com alguns pretenen sinó conflictes entre interessos oposats, com les morts a la Mediterrània, la misèria a Amèrica Llatina o, sense necessitar d’anar tan lluny, la crisi de l’habitatge i els desnonaments a casa nostra. I també dic que la preocupació és exagerada perquè l’aversió al conflicte és antihistòrica, almenys si et mires el món amb una perspectiva progressista. La majoria de comoditats i drets de què gaudim avui en dia són conseqüència directa de conflictes que en el seu moment van ser molt durs i van incloure patiment i mort. Per desgràcia, el conflicte és un motor de progrés de la història. Conceptualment, no ens hauria de preocupar tant el conflicte com la injustícia, perquè la segona és la causa del primer en l’aclaparadora majoria dels casos.
Tornem, però, a la qüestió catalana, per parlar d’empatia i cohesió interna. No estaria gens malament que parléssim clarament sobre això. Tots, els del sí i els del no. Que tots diguéssim quines són les barreres que ens impedeixen sentir empatia per l’altra part i quins són els nusos que cal desfer per construir una solució democràtica que sigui acceptada per tothom o per una grandíssima majoria. El dia del dinar, als catalans del no els vaig dir dues coses. Primera, no puc sentir empatia per qui està disposat a fer servir -o a avalar que es faci servir- la violència contra mi, per molt que sigui la violència “legítima” de l’Estat. Crec que això s’entén bastant fàcil. I segona, no puc sentir empatia per qui no està disposat a considerar el meu projecte polític ni tan sols com una opció, per qui utilitza la seva posició de privilegi per excloure el meu projecte del menú d’allò possible. El meu projecte polític ha de ser realitzable, hi ha d’haver un camí democràtic habilitat per realitzar-lo si així ho vol la majoria. Si et negues a habilitar aquest camí estàs prohibint de facto el meu projecte i per tant m’estàs prohibint a mi, i per tant la convivència entre nosaltres dos serà difícil. Crec que això també s’entén fàcil, sobretot si afegeixes una cosa que és òbvia però que també cal verbalitzar: jo sí renuncio a fer servir la violència contra tu, o a avalar que es faci servir, i jo sí accepto que el teu projecte sigui realitzable si ho vol la majoria. De fet, el teu projecte ja està realitzat, és el vigent.
Aquell dia els catalans del No també van parlar, però crec que no em toca a mi explicar-ho perquè aquí l’important és que tothom parli per la seva boca i amb les seves paraules. Només diré que algunes coses que per ells eren molt importants a mi em van semblar raonables i assumibles. Sempre i quan, és clar, al mateix temps ells acceptessin les meves. I subratllo al mateix temps. No hi ha prou confiança perquè una de les parts li digui a l’altra: accepta tu primer els meus mínims i aleshores jo acceptaré els teus. Seria desarmar-se primer davant d’un adversari del qual no et refies. Si mai hem de signar un acord de reconeixement mutu i solució democràtica, caldrà actuar com en els intercanvis de presoners en les pel·lícules de la Guerra Freda. El teu presoner i el meu comencen a caminar al mateix temps i es creuen exactament a la meitat del pont. Cap dels dos accelera, cap dels dos frena. Si es fa així, acostuma a sortir bé.
