Aquest dijous, durant les protestes iniciades per l’empresonament de Pablo Hasél, alguns manifestants van fer pintades a la façana d”El Periódico de Catalunya’ i van trencar un parell de vidres. Al vídeo que fa públic el mateix diari es pot veure que l’acció (d’uns pocs segons) va ser protagonitzada per tres o quatre persones i, més enllà d’un fugaç enfrontament verbal, no es percep cap acte violent contra cap persona. No hi va haver ferits. La manifestació va continuar el seu camí sense aturar-se, però el cas dels vidres trencats i pintats d”El Periódico de Catalunya’ ha tornat a posar sobre la taula un munt de temes molt complexos. Comparteixo algunes reflexions.
Primer
Estem parlant de vidres, no de persones. La definició de violència de l’OMS explica: “La violència és l’ús intencional de la força física, amenaces contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort”. No diu res sobre els vidres. A les imatges facilitades pel mateix diari no s’observa cap persona colpejada o ferida durant la trencadissa de vidres. Malgrat això, però, el mateix diari recull les reaccions al trencament de vidres, entre elles una de Jaume Collboni, que s’ha referit a “la violència” de l’acció. No és estrany que un polític del PSC menteixi i manipuli. Tampoc és estrany que ‘El Periódico de Catalunya’ doni veu a un polític mentider del PSC. Però no per això cal deixar de destacar-ho.
Segon
A més de la reacció de Jaume Collboni, ‘El Periódico de Catalunya’ recull tuits indignats de gent com Óscar Ramírez, regidor del PP a Barcelona i Carlos Carrizosa. He mirat els seus perfils de Twitter al llarg dels últims dies i he descobert que cap d’ells ha fet cap tuit denunciant la violència policial. És més: aquests senyors tan preocupats per la “violència” i pel periodisme, no han fet cap tuit sobre els periodistes que han estat ferits i atacats per la policia, a Barcelona, Madrid o València. És possible que a aquesta gent li preocupin més els vidres de la redacció d’un diari que la integritat física dels periodistes? Sí.
Tercer
Un altre dels comunicats “solidaris” que publica ‘El Periódico de Catalunya’ és del Grup de Periodistes Pi i Margall, que ha denunciat “l’atac que uns radicals han fet contra la seu d’El Periódico”. També hem revisat els tuits d’aquesta organització als últims dies i tampoc hem trobat cap referència a la violència policial patida no per una porta de vidre sinó per periodistes de carn i ossos. Ni una paraula. Curiosament sí que hem trobat una dura acusació d’aquest grup de periodistes assenyalant un periodista (Jordi Juan) i un periódic (‘La Vanguardia’) per “atizar contra la convivencia entre los catalanes y de estos contra los españoles“. El grup en qüestió ha defensat en repetides ocasions periodistes manipuladors com Vicente Vallès, ha criticat la inclusió d’independentistes a TVE i ha fet retuits de l’organització ultra Societat Civil. Repeteixo: ni un tuit pels periodistes ferits per la policia.
Quart
El corporativisme empresarial també s’ha fet palès en aquest cas. El diari ‘La Vanguardia’ ha fet un tuit solidaritzant-se amb ‘El Periódico de Catalunya’. Un fet que contrasta amb la manca de solidaritat –un altre cop– amb els periodistes atacats per la policia. És inevitable preguntar-se si estem davant d’una solidaritat interempresarial més que d’una solidaritat periodística. I és inevitable recordar que tots dos diaris tenen extrets llaços empresarials amb La Caixa i altres bancs que els mantenen vius gràcies a base de deute, publicitat i favors editorials perfectament documentats. És un fet objectiu i àmpliament documentat que en aquests dos diaris, la impunitat de la qual gaudeix la banca és enorme. Igual d’enorme que la impunitat de la qual ha gaudit durant dècades la corrupta monarquia espanyola. Per cert: l’estrella convidada a la inauguració de la rotativa d”El Periódico de Catalunya’ va ser Juan Carlos de Borbó. Això va passar l’any 2000, quan el llavors rei ja portava molts milions robats.
Cinquè
És curiosa la preocupació de tants polítics i empresaris per la porta de vidre de la redacció a la vegada que callen davant les penoses condicions laborals dels periodistes que treballen dintre. Ni Collboni ni els diversos periodistes estrella del Grup Godó que s’han “solidaritzat” amb la porta de vidre, van dir res l’abril del 2020 quan, com ens recorda el periodista Àngel Ferrero, el Grupo Zeta va fer fora la meitat de la plantilla.
Sisè
He deixat per al final el punt més complicat: la reacció dels treballadors del periodisme, els que, a més de patir la precarietat i la mentida industrial que els imposen els seus caps (ho deia Pablo Iglesias l’altre dia al Congrés) pateixen molt sovint agressions i coaccions per part de manifestants de tots colors quan fan la seva feina. I dic que és el punt més complicat perquè parlem de la baula més feble. Ells, que no participen en les operacions financeres que condemnem els seus mitjans a ser pamflets de la banca, ells, que no decideixen portades ni titulars, ells que són explotats com qualsevol altra força laboral pels amos d”El Periódico’ i ‘La Vanguardia’, pateixen també el veritable problema de les agressions. Tant de patiment fa difícil contradir-los, però el context hauria de ser una eina indefugible en el periodisme. Fins i tot quan el col·lectiu protagonista de la notícia són els periodistes. El context i les dades. Dada: dels 70 periodistes ferits durant els aldarulls postsentència, el 69% van ser ferits per les accions de cossos de seguretat. Exemple: el dia de la manifestació a l’aeroport van ser ferits 12 periodistes: 11 per la policia, 1 pels manifestants.
El periodista Maiol Roger va fer un tuit contundent:
Fer corporativisme en comptes de preguntar-se per què. Menysprear els manifestants en comptes d’intentar entendre’ls. Dels periodistes se n’espera que reaccionin d’una manera diferent als Mossos d’Esquadra.
Com us podeu imaginar, li va caure una de bona. Una periodista d’El País li va contestar:
No em va semblar que es demanés entendre als manifestants d’extrema dreta que van trencar els vidres de @CatalunyaRadio. Corporativisme a tope quan s’ataca als mitjans de comunicació.
Aquesta periodista, assumint molts dels postulats del diari per al qual treballa, oblida algunes qüestions que cap periodista hauria d’oblidar si vol fer bé la seva feina:
Oblida que els manifestants d’extrema dreta defensen coses com la islamofòbia o l’Holocaust i els d’ahir a la seu d”El Periodico’ protesten –amb encert o no– contra la censura que, objectivament, existeix al Regne d’Espanya i que compta amb la complicitat de mitjans com ‘El Periódico’.
Oblida que els manifestants de l’extrema dreta són protegits per la policia mentre que els d’ahir a la seu d”El Periódico’ són colpejats, els disparen projectils, són mutilats i atropellats per aquesta mateixa policia. No hi ha notícia de cap manifestant d’extrema dreta que hagi perdut un ull a mans de la policia. Una dada que una periodista hauria de tenir en compte a l’hora d’analitzar la realitat.
Com recorda el periodista Àlex Gutiérrez, “hi ha una instrumentalització molt espúria d’aquests episodis. Els mitjans han de condemnar la violència, i tant. Ara bé, al costat han d’explicar les causes que afavoreixen la seva aparició. I, de passada, examinar si formen part de l’equació. Altrament no és condemna, sinó hipocresia”.
48 
77 
