Llegeixo que el PSOE i del PP estan decidits a traspassar de manera “immediata” les competències sobre els toros que fins ara encara ostentava el ministeri de l’Interior al ministeri de Cultura. L’objectiu: declarar la “fiesta” com a Bé d’Interès Cultural, fet que impediria la seva prohibició a Catalunya, una idea que ja va ser rebutjada l’any passat al Senat però que ara tindria una segona oportunitat de prosperar. Com que els càlculs són cada dia més preelectorals, el més segur és que la iniciativa acabi rebent la llum verda.
Vaig estar, i estic encara, en contra de la prohibició dels toros. M’horroritzen i els trobo una brutalitat, però davant del dilema cultura-drets dels animals em poso a favor del primer valor. No crec que sigui mereixedora de discussió la consideració dels toros com a fet cultural, i en tot cas el que s’esdevé interessant amb aquest nou cicle del debat és la qüestió següent: pot considerar-se Bé d’Interès Cultural un costum que té tan poc seguiment en un territori de l’Estat? És a dir, i malgrat que considero un error la prohibició, pot considerar-se patrimoni de l’Estat comú una “festa” que crea tanta animadversió a Catalunya? Aquest és el quid i no hi ha un altre: vivim en cultures massa allunyades com per a considerar que estem debatent sobre drets dels animals?
Crec que sí, que vivim en cultures massa allunyades fins i tot encara que sigui per la nostra especial sensibilitat pel sofriment taurí. Som societats diferents, cada dia més marcadament allunyades, cada dia més desacomplexadament incompatibles. La declaració de Bé d’Interès Cultural és una declaració d’imposició, ja no dic de guerra, però sí d’autoritarisme i de demostrar qui mana. No té res a veure amb la declaració que va fer la UNESCO a favor dels castellers com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ni té res a veure amb la protecció de la cultura general de l’Estat: ara estarem parlant de quina cultura mana sobre l’altra, quins costums manen sobre els altres. Volen fer-nos veure clarament que aquí es fa el que ells diuen i compte amb tocar les vaques (amb perdó) sagrades de l’essència espanyola.
En part m’alegro que el debat se situï aquí, perquè tot allò de l’animalisme sempre m’ha semblat argumentació tramposa i feble. No hauríem de prohibir els toros perquè no es poden prohibir els fets culturals de cap mena (drets humans a banda), i aquest és el meu criteri. Però dit això, el que no podem tolerar és que ens hagin de dir a Madrid quines festes són del nostre interès i quines no. És una guerra d’identitats i de cultures. I tenen raó: per això hem mantingut els correbous. I per això el nostre conflicte és cada dia més explícit.
