L’Estaca és l’al·legoria de la resistència antifranquista més coneguda de tots els temps. No calen presentacions. És la nostra Grândola Vila Morena o el nostre El Pueblo Unido Jamás Serà Vencido, de les resistències portuguesa i xilena, respectivament. Com aquelles cançons, s’ha convertit en un himne popular que el seu autor legítim, en Lluís Llach, ha lliurat al poble perquè formi part de la banda sonora de les seves lluites. Així mateix, com la resta d’himnes, ha guanyat un caràcter intemporal, de manera que aquella estaca corcada i podrida que calia estirar una vegada i una altra per poder-nos alliberar, ja no és únicament el franquisme: ara l’estaca és el Règim del 1978.
Ben cert que està podrit, el règim. Fixem-nos en la seva composició i veurem que no hi ha cap part de l’estaca que no estigui completament corcada: en primer lloc, tenim el poder econòmic (IBEX 35) com a base que fixa els materials decoratius, auxiliars o subsidiaris que tenen per objecte la seva preservació material; és a dir, el poder polític i corporatiu (partits i sindicats), el poder jurídic i militar (judicatura, policia i exèrcit), el poder religiós (Església) i el poder mediàtic (la caverna). Tot plegat, revestit amb els colors pretesament moderns d’una Constitució que diu establir un Estat democràtic, social i de dret. I, finalment, doblement envernissada (per Franco i pel 23-F), amb un monarquia borbònica que atorga una aparença noble i sòlida a l’estaca que, en realitat, no és res més que un conglomerat de mala qualitat.
El procés de deteriorament de l’estaca va començar en el moment mateix de la seva suposada construcció, quan el franquisme va pactar amb aquells que fins aleshores havien hissat la bandera de la resistència antifranquista, impossibilitant la ruptura i engendrant el Règim del 78. En aquell moment, molts van advertir que no s’havia tombat pas l’estaca, sinó que s’havia repintat i envernissat perquè semblés nova. D’aquesta manera, l’Estaca del 78 preservava gran part de l’aparell franquista, al sostenir-ne la direcció política, judicial, policial, militar i eclesiàstica. Pel que fa als còmplices necessaris d’aquesta continuïtat transfranquista, hi tenim, com a màxim exponent, el PSOE de Felipe González.
És important fixar-nos en l’operació ideològica que es va emprendre al partit, quan es van dilapidar els principis socialistes i de classe (amb la renúncia explícita al marxisme) i es va acceptar l’alineament del Regne d’Espanya amb l’OTAN. Això va anar acompanyat de grans privatitzacions i d’un enduriment de la repressió que no ha deixat d’incrementar fins a l’actualitat, moment en què podem considerar que s’han assolit els nivells del tardofranquisme, quant a l’exercici dels drets fonamentals. El denominador comú dels governs del PSOE i de la transacció franquista, referent al manteniment de l’estaca del règim, correspon a la servitud completa als interessos econòmics de l’IBEX 35. I com que el senyor sempre compensa el bon servent, molts dirigents de “l’esquerra” espanyola van anar desfilant i sucant als consells assessors de les grans empreses. Felipe González mateix, sense anar més lluny.
Pel que fa als grans sindicats, peça clau de la resistència antifranquista ja des de 1936, es van anar ajustant a la nova política de concertació corporativa, desfent-s’hi com un terrosset de sucre. Així, tant la UGT que havia batallat a les trinxeres del front republicà, com les CCOO que havien liderat la resistència dels centres de treball a la clandestinitat, van deixar de ser una eina de contrapoder, imprescindibles per tombar l’estaca, a esdevenir una part orgànica més de la mateixa, en tant que instrument legitimador i reproductor del règim. Inundats de subvencions i privilegis corporatius, asseguts còmodament a la mateixa taula i compartint àpats suculents amb la patronal, els vells sindicats renunciarien –com el PSOE– a la lluita de classes, per abraçar el nou concert social. I malgrat la retòrica de la rebequeria, a la pràctica van acabar pactant les grans regressions de drets socials i laborals que ha viscut la classe treballadora durant les darreres dècades. És per això que cal parlar clarament de sindicats del règim, ja que són un component indissociable d’aquesta estaca que cal tombar.
Potser en algun moment han esdevingut eines útils, com ho pot ser una mútua sanitària o una assessoria jurídica, per a qui se la pugui pagar, per tal de cobrir les mancances del sistema públic. Tanmateix, de sindicalisme ja fa temps que n’han deixat de fer els sindicats majoritaris. De fet, ni tan sols els hauríem d’anomenar majoritaris, tenint en compte els baixíssims índexs de sindicació i l’escassa participació a les eleccions sindicals dels darrers temps. A més, hi ha un altre element afegit que posa en qüestió els sindicats del règim: el seu divorci amb els moviments populars. Als Països Catalans, i especialment a Catalunya, això ha quedat palès amb l’ascens del moviment republicà. Tret de gestos puntuals, a l’hora de la veritat, els grans sindicats no han servit d’eina de mobilització ni de baluard per a la defensa dels drets i llibertats fonamentals. S’han retratat, més aviat, com a instrument del règim, per exemple, en el seu boicot a les convocatòries de vagues generals dels darrers mesos.
L’1 d’octubre va ser, a tots els efectes, un moment clau de ruptura psicològica amb el règim: les podridures es van fer més evidents que mai en l’acció policial contra els votants, en el muntatge judicial contra els presos polítics i exiliats, en la manipulació de l’aparell mediàtic, en el paper partidista de la monarquia, en la implicació de l’IBEX 35 en la pressió política i social contra el moviment republicà que, entre d’altres, es va concretar en l’escenificació de la fuga d’empreses, així com la unitat dels partits del règim, garants de la seva reproducció, en l’aplicació del decret d’ocupació del 155. Això demostra el grau de deteriorament de tots i cadascun dels elements que conformen l’Estaca del 78. I, com s’ha dit, tampoc els sindicats del règim s’escapen d’aquesta resposta coordinada contra el poble català.
Si estirem tots ella caurà. Cal que el moviment republicà es doti d’una estratègia unitària per a avançar en l’organització de la República Catalana. Això és ben sabut i compartit per a tothom. Però si volem tombar l’estaca, hem d’estirar també conjuntament per una banda que, fins ara, no s’ha fet amb prou força: cal vertebrar un sindicalisme català, nacional i de classe, compromès amb la República. A més, tenim l’oportunitat que sigui un sindicalisme diferent, no de concertació, sinó de contrapoder: una peça fonamental per a la defensa dels drets socials i laborals. I això ho podem fer possible perquè ja comptem amb un moviment popular organitzat i de masses, cosa que atorgaria una vinculació i un arrelament real al sindicalisme, del qual es veuen clarament mancats els sindicats del règim. L’èxit de convocatòria de la vaga general del 21-F i del 8-M, així com els resultats de les darreres eleccions sindicals a la Generalitat de Catalunya, mostren una escletxa de llum en aquest camí. Estirem fort, doncs, ja que si sabem unir i orientar intel·ligentment les nostres forces, de ben segur que podrem tombar l’estaca, i ens podrem alliberar.
