Fa uns anys amb el jurista Antoni Abat vaig tenir el goig de publicar un llibre (HEM GUANYAT / HEM PERDUT VICTÒRIA O DERROTA DE CATALUNYA) on dibuixàvem dos escenaris per la Catalunya post-procés independentista: un horitzó de victòria amb la materialització de l’Estat català; i un altre de derrota on albiràvem la continuïtat de Catalunya dins l’Estat espanyol, en unes condicions, emperò, molt pitjors a les llavors existents. Havent passat el temps, queda clar que és l’escenari de submissió catalana el que ha prevalgut i la independència avui roman, un maldecap o incomoditat manifesta, més que una esperança per una classe política catalana com l’actual mai tan mediocrement mesella, desvergonyidament farsant, dèbil davant dels embats de l’Estat i, en definitiva, maldestra en el ventall més ample possible. L’Estat que ho sap, i fent creure que som nosaltres els que hem trencat les regles del joc, aprofita a cada moment que disposa la debilitat pròpia del desconcert català i prem l’accelerador vers renovades polítiques recentralitzadores i d’assimilació cultural. D’aquí que passem de demanar la lluna en forma d’independència a demanar la pols de les engrunes que és la falsa quota Netflix de l’audiovisual. L’abandonament del mandat de l’1 d’octubre té les seves impenitents i indesitjables conseqüències. A la Catalunya -mal dita independentista- dels llaços de claudicació no hi trobem ni rendició de comptes ni, menys encara, dimitir tot demanant perdó. Continuem en el bucle poltrona, menjadora i qui dia passa any, llustre i dècada empeny. I victòria de l’Espanya nacional de dretes o d’esquerres, prèvia operació de blanqueig, a banda i banda, per part dels nostres ximples útils. Els uns necessiten dels altres i viceversa.
És patètic, per bé que té la seva lògica perversa, que ara ens vinguin amb la voluntat de ressuscitar la figura de Jordi Pujol. El fill del senyor Florenci tenia una idea de com gestionar la catalanitat dins de l’Estat que, no pas per fracassada, no deixa de ser un exemple o oportunitat per transferir-la a la relació, submisa no pas contractual, entre Catalunya i Espanya. Tornant la vista a Pujol, retornen amb renovada intensitat els vells temes, mai resolts en bona part o mesura gràcies al propi Pujol, de la llengua, el finançament, les infraestructures i llarg etcètera. I continuen les mentides, igual que en Pujol amb el famós Concert, ara en relació a la independència com a objectiu prioritari d’uns líders més preocupants per la gesticulació i fer-se la guitza que no pas per pensar en el nostre país, la seva desventurada gent i ja no parlem declarar la guerra política a Espanya.
En un altre llibre, aquest de collita pròpia (LA INDEPENDÈNCIA I ELS SEUS ENEMICS) aparegut després de l’ensulsiada de l’octubre del 2017 i en ple procés judicial contra els mal dits líders independentistes vaig deixar molt clar que els enemics de Catalunya són els de sempre i cal cercar-los a Espanya i entre els partidaris de l’unionisme a Catalunya; ara bé, els grans enemics de la independència de Catalunya cal cercar-los entre tots aquells que havent pogut portar la nau fins a Ítaca -fent ús de l’abominable i depriment terminologia processaire- acabaren maniobrant i pilotant la nau cap al “segur i conegut” port espanyol. Ells són els que ens feren creure que la independència no era possible en aquell moment a base d’excuses pròpies de mal pagadors, impostors de la decència i transvestits de la teoria i praxi política. Encara que molt repetit, quedi notat que sense decència, no hi ha independència.
Pujol ens feu creure que Catalunya era clau per ser referent polític en una Espanya per fi moderna, democràtica, europea i desenvolupada. Res més lluny de la veritat. I els d’ara, em fa molta mandra esmentar-los, ens feren creure en un procés de flors, violes i romaní que en realitat comença a aparellar-se a un èxode de natura i condició bíblica. Caldrà doncs invertir molt en paciència com feu el bonàs de Job perquè amb aquests protagonistes el tren de la independència no tornarà a passar. Per contra, ho farà el recurrent tren de càrrega de la lamentació, l’excusa, el victimisme i en definitiva la mentida que creix, madura, muta i empastifa. Com amb la poma podrida del cistell cal arriar-ho tot penyes avall car el bròquil està florit, el partit d’Aragonès podrit, Junts fent mercat a Calaf i Waterloo -en veritat diguem-li Elba-, de premi el lloc que triaren, cada cop més avantsala d’irrevocable Santa Helena. La vida ja els ha suspès, ara faltarà que ho facin els homes. Tornant al darrerament i sospitosament mut Raimon “tu ja m’entens…”. Si és que em vols entendre, és clar.
Deia en el títol de l’article que els Reis són els pares i potser el Tió, amb el permís dels avis, també. A la nostra Catalunya que titllo de societat malalta les evidències s’esdevenen estridències i les frivolitats, banalitats i qüestions auxiliars esdevenen prioritàries i malèvolament inspiradores per aquells que perversament ostenten el poder. D’aquesta elemental i letal manera aconsegueixen dotar a la societat d’un llibertinatge social necessari per anestesiar el personal i així disfressen un autoritarisme delinqüent i nociu per dirigir-nos i ballar-nos com si fóssim meres baldufes, fútils instruments inanimats. Aquest escenari viu de societats líquides, amorals i permissives que confonen llibertat per llibertinatge i autoritat o jerarquia per autoritarisme. Mala peça al teler a la meva estimada i preuada Catalunya. Una victòria més dels enemics de Catalunya, de la independència i del que queda o resta de civilització occidental o, per més escarni, del que resta del gloriós llegat i cabal del Cristianisme. Bon Nadal i, malgrat tot, que no cantin victòria perquè tornarem més forts, audaços i millors! Salut i pau!
