Fa uns anys amb el jurista Antoni Abat vaig tenir el goig de publicar un llibre (HEM GUANYAT / HEM PERDUT VICTÒRIA O DERROTA DE CATALUNYA) on dibuixàvem dos escenaris per la Catalunya post-procés independentista: un horitzó de victòria amb la materialització de l’Estat català; i un altre de derrota on albiràvem la continuïtat de Catalunya dins l’Estat espanyol, en unes condicions, emperò, molt pitjors a les llavors existents. Havent passat el temps, queda clar que és l’escenari de submissió catalana el que ha prevalgut i la independència avui roman, un maldecap o incomoditat manifesta, més que una esperança per una classe política catalana com l’actual mai tan mediocrement mesella, desvergonyidament farsant, dèbil davant dels embats de l’Estat i, en definitiva, maldestra en el ventall més ample possible. L’Estat que ho sap, i fent creure que som nosaltres els que hem trencat les regles del joc, aprofita a cada moment que disposa la debilitat pròpia del desconcert català i prem l’accelerador vers renovades polítiques recentralitzadores i d’assimilació cultural. D’aquí que passem de demanar la lluna en forma d’independència a demanar la pols de les engrunes que és la falsa quota Netflix de l’audiovisual. L’abandonament del mandat de l’1 d’octubre té les seves impenitents i indesitjables conseqüències. A la Catalunya -mal dita independentista- dels llaços de claudicació no hi trobem ni rendició de comptes ni, menys encara, dimitir tot demanant perdó. Continuem en el bucle poltrona, menjadora i qui dia passa any, llustre i dècada empeny. I victòria de l’Espanya nacional de dretes o d’esquerres, prèvia operació de blanqueig, a banda i banda, per part dels nostres ximples útils. Els uns necessiten dels altres i viceversa.  

És patètic, per bé que té la seva lògica perversa, que ara ens vinguin amb la voluntat de ressuscitar la figura de Jordi Pujol. El fill del senyor Florenci tenia una idea de com gestionar la catalanitat dins de l’Estat que, no pas per fracassada, no deixa de ser un exemple o oportunitat per transferir-la a la relació, submisa no pas contractual, entre Catalunya i Espanya. Tornant la vista a Pujol, retornen amb renovada intensitat els vells temes, mai resolts en bona part o mesura gràcies al propi Pujol, de la llengua, el finançament, les infraestructures i llarg etcètera. I continuen les mentides, igual que en Pujol amb el famós Concert, ara en relació a la independència com a objectiu prioritari d’uns líders més preocupants per la gesticulació i fer-se la guitza que no pas per pensar en el nostre país, la seva desventurada gent i ja no parlem declarar la guerra política a Espanya.  

En un altre llibre, aquest de collita pròpia (LA INDEPENDÈNCIA I ELS SEUS ENEMICS) aparegut després de l’ensulsiada de l’octubre del 2017 i en ple procés judicial contra els mal dits líders independentistes vaig deixar molt clar que els enemics de Catalunya són els de sempre i cal cercar-los a Espanya i entre els partidaris de l’unionisme a Catalunya; ara bé, els grans enemics de la independència de Catalunya cal cercar-los entre tots aquells que havent pogut portar la nau fins a Ítaca -fent ús de l’abominable i depriment terminologia processaire- acabaren maniobrant i pilotant la nau cap al “segur i conegut” port espanyol. Ells són els que ens feren creure que la independència no era possible en aquell moment a base d’excuses pròpies de mal pagadors, impostors de la decència i transvestits de la teoria i praxi política.  Encara que molt repetit, quedi notat que sense decència, no hi ha independència.   

Pujol ens feu creure que Catalunya era clau per ser referent polític en una Espanya per fi moderna, democràtica, europea i desenvolupada. Res més lluny de la veritat. I els d’ara, em fa molta mandra esmentar-los, ens feren creure en un procés de flors, violes i romaní que en realitat comença a aparellar-se a un èxode de natura i condició bíblica. Caldrà doncs invertir molt en paciència com feu el bonàs de Job perquè amb aquests protagonistes el tren de la independència no tornarà a passar. Per contra, ho farà el recurrent tren de càrrega de la lamentació, l’excusa, el victimisme i en definitiva la mentida que creix, madura, muta i empastifa. Com amb la poma podrida del cistell cal arriar-ho tot penyes avall car el bròquil està florit, el partit d’Aragonès podrit, Junts fent mercat a Calaf i Waterloo -en veritat diguem-li Elba-, de premi el lloc que triaren, cada cop més avantsala d’irrevocable Santa Helena. La vida ja els ha suspès, ara faltarà que ho facin els homes. Tornant al darrerament i sospitosament mut Raimon “tu ja m’entens…”. Si és que em vols entendre, és clar.  

Deia en el títol de l’article que els Reis són els pares i potser el Tió, amb el permís dels avis, també. A la nostra Catalunya que titllo de societat malalta les evidències s’esdevenen estridències i les frivolitats, banalitats i qüestions auxiliars esdevenen prioritàries i malèvolament inspiradores per aquells que perversament ostenten el poder. D’aquesta elemental i letal manera aconsegueixen dotar a la societat d’un llibertinatge social necessari per anestesiar el personal i així disfressen un autoritarisme delinqüent i nociu per dirigir-nos i ballar-nos com si fóssim meres baldufes, fútils instruments inanimats. Aquest escenari viu de societats líquides, amorals i permissives que confonen llibertat per llibertinatge i autoritat o jerarquia per autoritarisme. Mala peça al teler a la meva estimada i preuada Catalunya. Una victòria més dels enemics de Catalunya, de la independència i del que queda o resta de civilització occidental o, per més escarni, del que resta del gloriós llegat i cabal del Cristianisme.  Bon Nadal i, malgrat tot, que no cantin victòria perquè tornarem més forts, audaços i millors! Salut i pau!

Comentaris

    Anònim Desembre 19, 2021 | 20:46
    I si en lloc de criticar, criticar i criticar d'allò més destructivament .. donem idees, diem, fem iniciatives tots ensems empentant fora mida pro la justícia en el seu grau màxim com és el de la llibertat, llibertat de Catalunya ? PD : allò que no podem pas fer és facilitar el botxí ens continuï afusellant de matinada com els brètols/ criminals fan a les fosques !
      Gertrudis Desembre 19, 2021 | 21:27
      Si et sembla aplaudirem a tots aquells que ens han pres el pel almenys en Gafarot diu el que molts pensem i altres no gosen dir.
        Narcís Desembre 20, 2021 | 08:38
        Ningú parla de picar de mans . . només dir que ara som on som ! PD : ça com lla, on n' erem quan segrestaven nostres representants ?
      Pere LLimonera i Citronell Desembre 20, 2021 | 15:57
      ¿Sabies que... ! El ruc català no corre perill ! No hi ha necessitat de dedicar fons a la protecció del burro català, perquè la raça del ruc català dels Pirineus no està en perill avui dia. Esperem un futur més serè per al burro català... els separatistes del Nacional-Catalanisme racista i supremacista estan disminuint però, encara no han desaparegut... Doncs ja ho saps... "La GENERALITAT al TEU COSTAT"
        Pedro Cantalapiedra Canto - Cascajo Desembre 20, 2021 | 18:29
        Guaita que tens una ' ancha es Castilla ' . . i has de ser ací maltractant aquesta terra i sa gent ? PD : després diuen el mal no existeix . . quan aquest tipus n' és bon paradigma d' allò contrari !
          Pere LLimonera i Citronell Desembre 20, 2021 | 20:29
          No, 'maco' no te confundas ... yo no maltrato, y menos aun a todo un pueblo... Yo amo al pueblo Catalán y a Catalunya. No soy tan soberbio como tu, o los separatas suprematas del Nacional-Catalanismo (que supongo eres uno de ellos, al darte por aludido)... Yo no maltrato, ni insulto.. Yo utilizo la ironía, la chanza, el sarcasmo, la hipérbole... Yo hago mofa, befa y escarnio de esa mala gente supremacista que se atreve a despreciar a los demás como personas y a despreciar sus derechos y pasárselos por el arc00 del triunf00 de forma indigna y anti-Democrática... Es a esos unicamente a los que doy caña... Ocurre que esos, en su soberbia, se toman, siempre, a si mismos (y solos a ellos) por toda Catalunya; pero ese es su problema... Bon día... Apa... Adeu...
    Luisnomeacuerdo Desembre 19, 2021 | 21:43
    Sigue dándole al garrafón. Rufianes tractorianos como tú ya estáis amortizados.
      Doctor Strangelove Desembre 20, 2021 | 09:54
      Escriu en català, tros de carn amb potes! Doc.
        Gonzalo Desembre 20, 2021 | 14:47
        Aquí los únicos que dicen de apedrear sois vosotros, laZisnaZis. Muñeco de Puigdemont, xenófobo, cangrena moral, primitivo.
    Pasqual Sevol Desembre 19, 2021 | 23:14
    ai... els periodistes. bé s'han de guanyar la vida. i han de dir coses ... però sense molestar. en depèn la subvenció.
    Erc el dependisme nazional.psoecista Desembre 20, 2021 | 04:40
    La rendicio del Generalisimo Junqueras de Marchena es ALTA TRAICIO A CATALUNYA. Qui vota erc es 7n español cagat
    Català decebut. Desembre 20, 2021 | 07:11
    Quan morí el dictador em vaig il·lusionar com fèren molts. El primer advertiment de que la cosa no anava bé va ser en llegir el projecte de constitució espanyola (que no vaig votar afirmativament).Desprès de refusar l'innacceptable estatut del 1979, vaig decidir abandonar, ja que la majoria del Poble Català si va acceptar constitució espanyola i estatut. El 2009, vist el moviment existent, vaig tornar al joc de la política; ni mai que ho hagès fet!. N'he tornat a sortir escaldat i ara si que plego definitivament de tot. Ja us ho fareu.
    ave-maría Desembre 20, 2021 | 10:30
    Seran els teus, galifardeu !
    "un procés de flors, violes i romaní que en realitat comença a aparellar-se a un èxode de natura i condició bíblica" Desembre 20, 2021 | 19:21
    Hay algunas diferencias. Moises no se fugó en un maletero. Aarón no tenia cuentas en Andorra. Y Job era un optimista antropológico si se le compara con los columnistas de El Mon. En fin, menudencias.

Nou comentari