He sentit a dir per gent ben informada que, a partir d’ara, el context en què es mourà la política catalana i l’espanyola comença a mutar. O, en tot cas, que vira a favor que Esquerra faci de pont entre l’independentisme més arrauxat, els Comuns i el govern socialista de Pedro Sánchez. “El torsimany”, de fet, és l’adjectiu que alguns analistes de l’establishment ja han posat al president Pere Aragonès amb l’esperança que aquest es converteixi en un mediador.
L’arribada d’Aragonès a Palau va tenir una posada en escena cuidada i, francament, amb la voluntat de posar de manifest que la política catalana vol entrar en un canvi de rasant. En política, les imatges importen gairebé més que les paraules, i la posada de llarg del President evidenciava una alteració en la narrativa del “procés”. La fi definitiva del “procés”? Veurem cap a on bufa el vent, però si ho comparem amb la presa de possessió espartana de les i els nous consellers, coincideixo amb l’analista i comunicòleg Lluís Pastor (UOC) que el “perfil presidencialista” de la legislatura queda totalment reforçat. I, afegiria, es percep un perfil amb vocació més social que s’enforteix amb dues estampes: l’estructura del discurs del ple d’investidura prioritzant l’agenda social a la nacional, i la rapidesa amb què Aragonès i Ada Colau han agendat la primera reunió bilateral.
Malgrat que Aragonès i Jordi Sànchez han pactat un govern per gestionar la Catalunya autonòmica –per tant, que s’hauria d’abstreure del debat estratègic que viu l’independentisme–, el marc mental de la legislatura ja ha quedat marcat de bon començament: hi haurà indults? La possibilitat que el PSOE obri la porta a negociar-los permet tenir esperança que el diàleg encara és possible, malgrat l’escepticisme que la majoria de l’independentisme tindrà després d’anys de rebre cops de porta quan ha viatjat a Madrid. Des del pragmatisme que requereix la reconstrucció de la societat post-pandèmia, només els indults poden construir un camp de joc compartit –el level playing field, que es va conèixer amb la negociar del Brexit– perquè les dues parts del conflicte recuperin confiances i vulguin parlar. Els indults són el punt de partida, només això: s’albiraria un possible marc d’igualtat entre les parts.
No obstant, no cal ser ingenus, perquè les mesures de gràcia no poden fer oblidar les porres del Primer d’Octubre, els judicis polítics, la presència d’exiliats o la reclamació d’una amnistia. Només cal recordar que, perquè els exiliats puguin tornar amb garanties de no ser empresonats es requereix una modificació del delicte de sedició del codi penal i això comporta una votació per majoria absoluta de la cambra, quelcom que també hauria d’acompanyar la negociació dels indults si realment Madrid vol demostrar que té ganes de buscar una solució real.
El context en què els indults han aparegut a l’agenda política és dels més favorables, però també podria canviar en qualsevol moment. Pedro Sànchez ha vist que a Catalunya el debat d’investidura no va servir per volar ponts entre Esquerra i el PSC, ans al contrari. I, també té molt clar que després del desastre de les eleccions a Madrid, si vol afrontar el cicle electoral de 2023 amb garanties necessita consolidar i eixamplar l’electorat a Catalunya. Igualment com a Andalusia, malgrat que tot dependrà de si Susana Díaz li guanya les primàries i l’obliga a fer virar el relat territorial.
Ara per ara, les aigües estan prou calmades i queda prou marge temporal perquè aquesta mesura de gràcia no sigui una pedra massa pesada a la motxilla que haurà de carregar el PSOE a les properes eleccions generals. De fet, amb el convenciment que la realitat política madrilenya no és extrapolable a d’altres parts de l’Estat, a Pedro Sánchez li pot anar prou bé tenir una dreta aliada amb l’extrema-dreta durant uns quants mesos. I, uns i altres, també farien bé de recordar que indultar l’exgeneral Alfonso Armada o els responsables del GAL és francament molt pitjor que usar els indults per donar espai a una incipient sortida negociada al conflicte català.
