A l’estat espanyol hi ha una realitat de fet. Agradi o no, hi ha una dualitat de poders que rivalitzen entre ells pel control del territori: el govern espanyol i el de la Generalitat. Molt desiguals, per cert, o asimètrics, però reals i enfrontats. Només coincideixen de la manera en què, sarcàsticament, Carles I deia que coincidia amb el seu cosí Francesc I: els dos volien Milà. Els dos governs, l’espanyol i el català, volen manar a Catalunya. En teoria, el poder últim és l’espanyol però, a la pràctica, es veu curtcircuitat permanentment per l’altre. Aquest pren les decisions segons els seus objectius i, en la mesura que pot, només deixa al poder espanyol una posició cerimonial o de representació en què exerceix una versió repetida del dilema d'”el fuero y el huevo”.
Els espanyols estan tan acostumats a aquest tracte de menypreu en les relacions exteriors que ni ho noten. Espanya no compta a l’ordre internacional excepte com a figura i no gaire decorativa. El problema és que aquesta irrellevància del poder polític espanyol ara es produeix a l’interior de l’Estat, envers Catalunya. El de l’Estat continua sent el poder suprem a tot el territori, inclòs el català, però la realitat s’entossudeix a parlar una altra llengua. En el fons, tota la política espanyola està determinada per Catalunya.
Exagerant, tot i que no gaire, es podria dir que Catalunya governa Espanya. El seu poder no rau en la seva capacitat coercitiva, no en té cap, sinó en el seu exemple o imatge, en l’efecte que causaria a l’exterior una repetició de la barbàrie policial de l’1-O. I també en el fet que la crisi del règim del 78 converteix, paradoxalment, a l’independentisme català en la clau de la governabilitat d’Espanya. La pertinença del país a la UE i l’OTAN fa que el vell recurs a la força militar, avui, sigui impracticable. L’oligarquia ha intentat substituir els militars pels jutges per sotmetre els catalans i ha tornat a fracassar. La perspectiva de la farsa judicial de l’1-O que acaba de començar, no podria ser més ombrívola.
Per al nou any, tots els gestos de l’Estat sembla que mirin d’apaivagar els ànims, rebaixar la tensió, mirar d’induïr algun tipus de normalitat. Sánchez torna a Catalunya a continuar pressionant en favor d’uns pressupostos que ell mateix condemna al fracàs en negar-se a fer cap gest que motivi un canvi d’actitud de l’independentisme. En un acte solemne, el rei torna a invocar la Constitució, ja no davant dels militars sinó davant dels jutges, i ho fa per recordar que el text no només garanteix el poder polític sinó que també el limita. Un altre gest mirant de fer amistat amb els independentistes a base d’insinuar als jutges servils els límits del poder polític.
Els sectors més catalanòfobs del govern del PSOE, els mitjans més franquistes -gairebé tots-, el socialistes més reaccionaris i nacional-espanyols, estil Fernández Vara, García Page, Lambán o Díaz, tots reclamen a Sánchez el mateix que el PP i Cs: mà dura amb Catalunya, un 155 sense límit, intervenció de la Generalitat. I diuen que ho fan pel bé de Sánchez, perquè són els seus amics i no volen que se’l mengi Vox, que duu un discurs més dur i amenaçador que la gent acabarà votant si no veu una altra alternativa ferma.
Alhora, els sectors més conservadors de l’independentisme, les forces més pactistes i moderades, aconsellen a Torra que freni, que tingui tacte, faci concessions i fins i tot que vegi la conveniència d’aprovar els pressupostos per evitar noves eleccions i tancar el pas als energúmens de Vox. Aquests també són els amics de Torra, els que volen el seu bé i es preocupen per l’objectiu independentista.
En tots dos casos s’agita el fantasma de Vox per justificar l’injustificable: d’una banda, més duresa a Catalunya, més repressió, opressió i injustícia; de l’altre, moderació, fins i tot abandó de les posicions independentistes, oblit del mandat de l’1-O per no dur-nos la destrucció a mans d’aquests nous/vells bàrbars.
Tant els falsos amics d’uns com els dels altres persegueixen objectius propis inconfessables: els dels quintacolumnistes. L’exigència de més repressió a Catalunya vol intensificar el conflicte per carregar-se el govern de Sánchez, l’aspiració d’avui de la dreta i d’ahir de Podemos. La de calmar-se, pactar amb els espanyols per moderar l’enfrontament, vol enterrar el procés independentista i tornar a alguna forma d’autonomisme. El pretext que dan servir, la regurgitació del feixisme espanyol en les figures d’aquests pinxos d’opereta, és ridícul. Aquests de Vox no són res més que una colla de maníacs delirants de molt bordar -o bramar- i poc mossegar.
