L’expresident del govern espanyol Mariano Rajoy acaba de presentar un llibre titulat “Política para adultos”, una obra que pretén ser “una reivindicació de la maduresa en la política davant dels riscos del populisme”, segons diu l’autor, l’editorial o el negre a la propaganda del volum. Es tracta, doncs, de recórrer a l’estratagema de restar credibilitat a l’adversari polític situant-lo en un pla d’inferioritat. Si qui parla és l’adult, el madur, qui s’hi contraposa és l’immadur, el que no sap ben bé el que es fa. Recorrent al diccionari veurem que un immadur és aquell “que no està ben desenvolupat físicament o psíquicament”. Sempre queda lleig parlar d’aquests temes però si cerquem la definició de “retard mental” sabrem que es tracta d’un “funcionament intel·lectual general per sota del nivell normal a una edat determinada”. La diferència entre la immaduresa i el retard mental és que l’immadur encara té camp per córrer en el seu desenvolupament. Així, un nen o una nena són immadurs per naturalesa, però res no els impedeix de ser madurs quan arribin a l’edat pertinent. És clar que tots els electors que no compartim el punt de vista de Mariano Rajoy ja hem passat la ratlla de l’adultesa, així que el títol del llibre esdevé inevitablement un ofensiu insult.
Però més enllà del caràcter injuriós de les lletres grosses de la coberta que reflecteixen el tarannà de tot el contingut, és interessant entrar al detall del que s’hi explica per veure si és que realment som ximples o si és simplement que l’autor pren a tothom per tal. En aquesta història hi ha uns dolents clars, que són els populistes infantils i forassenyats. Dins d’aquesta categoria hi entren els polítics d’esquerres enlluernats per les “dictadures tropicals” i també els independentistes catalans, tots ells representants d’una manera de fer que es basa en explicar solucions fàcils als problemes difícils. Pel que fa als segons, Rajoy es mostra orgullós de tota i cada una de les decisions que va prendre per combatre el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017 i explica estar satisfet de no haver estat esmenat posteriorment per cap jutge. Escombrar el problema sota la catifa com a solució adulta. També es mostra contrari als indults que els independentistes han pogut imposar al govern d’Espanya gràcies a la seva potència electoral. Simultàniament, en aquest text els líders independentistes són uns perillosos impenedits amb capacitat per manipular les principals institucions de l’estat i uns xais que, gràcies al xarop de bastó de Rajoy, profereixen inofensives “bravuconadas” que no faran arribar la sang al riu. La llista de desqualificats inclou també moviments socials com ara la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, aquests retratats com un grup d’insensats que posen en dubte la propietat privada com si la realitat no tingués cap matís entre el pis de la tieta viuda i els milers de blocs propietats dels bancs.
A l’altra cara de la moneda hi ha les víctimes de tota aquesta xusma que acabem d’enumerar: el pobre rei Joan Carles que va ser “atropellado inmisericordemente” sense haver estat jutjat, com si la seva fugida no fos ja simptomàtica de la porqueria que hi ha rere el personatge. O els innocents Francisco Camps i Rita Barberá -excel·lents en la pràctica del populisme més barat, d’altra banda-, presentats com a màrtirs dels judicis mediàtics. Tots els poderosos -bancs, polítics mangants, monarques- als peus dels cavalls d’una turba fanàtica, infantilitzada, a les ordres d’uns líders despietats que els afalaguen les orelles amb receptes maniquees. Faria riure si no fos que carda pena.
Hi ha grans buits en tota aquesta història: només s’hi parla dels partidaris de les dictadures del tròpic i s’obliden deliberadament els seguidors de les tiranies ibèriques. L’existència de Vox, com a força d’extrema dreta que cada dia intenta atribuir als més febles tots els mals de la seva nació, s’hi eludeix, esperant trobar-los com a socis en futures coalicions. Els jutges són actors imparcials, quan fa poques setmanes que hem vist en directe el mercadeig pel control polític del poder judicial. I així és com el que es volia fer passar per adult ens dedica un volum de contes per a infants que seran tot un èxit de vendes a les prestatgeries d’El Corte Inglés.
