Els autèntics humiliats del procés

Enxampo uns minuts d’entrevista a Màrius Carol a la ràdio del cotxe. L’exdirector de La Vanguardia està de promoció del seu llibre, El Camarot del capità (Destino), una narració de la seva etapa com a director del diari (2013-2020). Són precisament els anys del procés, i les preguntes van per aquí. Carol es lamenta que la política no ha funcionat, que no s’hauria d’haver arribat mai al punt on s’ha arribat. Conscientment o no, confessa que l’”operació diàleg” no va existir mai. El lector recordarà l’operació diàleg, batejada amb aquest nom i venuda a bombo i plateret precisament pel diari que dirigia Carol. El relat era que la videpresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, havia decidit agafar el bou per les banyes i fer política en relació a Catalunya. Es va anunciar que fins i tot s’havia obert un despatx a Barcelona, a la delegació del Govern, per gairebé instal·lar-se aquí. Que ara sí que el govern espanyol s’hi posava. L’operació diàleg “va durar unes hores”, confessa ara Màrius Carol. A la portada del seu diari, però, va durar bastant més.

Un altre animal mitològic que La Vanguardia va mantenir viu a la portada durant molt de temps sense base empírica va ser la “tercera via”, que de vegades es designava així i de vegades rebia el nom de “l’oferta”, per referir-se a l’oferta irrebutjable de més autogovern que suposadament el govern espanyol estava a punt de fer-li a Artur Mas a canvi d’aturar el procés. Uns quants mesos després de posar en circulació la presumpta informació i d’alimentar-la periòdicament amb nous titulars especulatius i noves expectatives d’imminència sense mostrar ni un document que la sustentés i sense que el govern espanyol fes un sol pas en aquesta direcció, la Vanguardia va acabar guardant “l’oferta” discretament en un calaix i no se’n va saber mai més res.

La línia entre la manipulació conscient i el wishful thinking és molt fina, i la veritat és que a La Vanguardia i a Màrius Carol, en aquest cas, els concedeixo el benefici del dubte. Posem-nos en el lloc del Conde de Godó i de la resta d’il·lustres membres catalans del lobby Puente Aéreo/Pont Aeri durant aquells anys. Una revolució sobiranista i rupturista creixent sota els seus peus a Catalunya, i un govern espanyol cec i sord, incapaç de negociar un terme mig, el terme mig de tota la vida, el que serveix per mantenir l’ordre sense que ningú hagi guanyat del tot. Un govern cec i sord no tant sols davant del programa de màxims independentista, sinó sobretot —i d’aquí plorava la criatura—davant de la súplica d’una negociació de les elits socioeconòmiques catalanes lleials a la Corona i al règim del 78. Mentia conscientment la Vanguardia amb la tercera via primer i la operación dialogo després, amb l’objectiu de dividir l’independentisme, o realment volia creure que el diari en públic i la Caixa en privat tenien la capacitat de marcar-li un camí a l’estat en relació a Catalunya?

Fa temps que en aquesta columna sostenim que els autèntics humiliats del procés no són els presos ni els exiliats, sinó les elits catalanes del Pont Aeri. Que l’estat no escoltaria l’independentisme i tendiria a tractar-lo via repressió era una cosa que es podia preveure, però el que sembla que no estava en el guió de la Vanguardia, de la Caixa i del Cercle d’Economia era que tampoc no els escoltaria a ells. I la veritat és que s’ho haurien pogut imaginar, perquè la cosa ja venia de lluny, de molt abans del procés. L’estat no els va escoltar en el període pre-Estatut quan reclamaven les inversions que li tocaven a Catalunya en infrastructures, no els va escoltar quan es van ajuntar pomposament a l’IESE per reclamar la gestió catalana de l’aeroport, no els va escoltar quan van promoure l’editorial conjunt de tots els diaris catalans per reclamar que el TC no toqués l’Estatut votat pels catalans… Fa molt de temps que les nostres elits no pinten res a Madrid en termes de lobby regional, i això no és culpa de l’independentisme, perquè l’historial de demandes raonables, centrades i constitucionals no ateses és previ al procés. Mentre les elits catalanes no tinguin res a oferir que no sigui la seva irrellevància a Madrid, no els hauria d’estranyar que l’independentisme continuï guanyant eleccions.