Aquests dies, aquí i allà, tothom projecta els seus prejudicis sobre els imminents indults als presos polítics catalans. Des de la “traición a España y a la democracia” (Casado, Abascal, Arrimadas) en un extrem, al “políticament ens desarmen i internacionalment són nefastos” (Paluzié) o l’indult com una victòria d’Espanya i “com a cancel·lació de l’1 d’Octubre” (Partal), en l’altre. Cal reconèixer, però, que la reacció de la triple dreta i d’alguns barons del PSOE s’assembla molt més a la manera de pensar de la societat espanyola que no la reacció de l’ANC i del director de Vilaweb a la de la catalana. Ho diuen les enquestes molt clarament i ja ho estan dient els fets: els indults provoquen moltíssima més tensió allà que no aquí.
La situació, ja ho han dit altres columnistes, s’assembla poderosament a l’episodi de l’Estatut: un assumpte que a Catalunya es veu com una qüestió de mínims, a Espanya provoca una reacció d’histèria nacionalista que acaba eixamplant l’abisme emocional, moral i polític entre les dues nacions. Només ha faltat que el PP anunciés una campanya de recollida de signatures per acabar de reblar el clau de la repetició de la història. Els avatars de l’Estatut (2005-2010) van provocar l’obertura del procés i un creixement dels favorables a la independència del 10% al 48% en temps rècord. L’impacte polític dels indults encara està per escriure, però l’independentisme hauria de ser molt maldestre per no aprofitar la conjuntura per tornar a fer forat dins de Catalunya.
De fet, més enllà de la immensa alegria personal pels presos i les seves famílies, a l’independentisme no li cal fer cap festa pels indults. Només ha de saber administrar políticament al seu favor l’onada turbopatriòtica espanyola, que de ben segur serà ofensiva en fons i forma. I com més exagerada, exaltada i extrema sigui, més important serà no moure’s del sentit comú compartit per més del 70% dels catalans, sense gesticulacions innecessàries. Deixant que el nacionalisme espanyol faci la feina i aprofitant per enfortir els consensos interns a Catalunya al voltant de la necessitat d’acabar completament amb la repressió (aministia) i de l’exigència d’un referèndum. I sense descartar que el propi Suprem, previ recurs, revoqui els indults i provoqui una situació absolutament incendiària.
Després de tres anys de paràlisi, l’agenda catalana torna a estar al centre, amb tot el que té de potencial desestabilitzador. I, com va passar amb l’Estatut, és gràcies a la política impura, la que no fa una lectura rectilínia de la realitat i dóna més importància als resultats que no als grans principis. Sánchez i el PSOE van anar a les eleccions amb un programa molt agressiu amb Catalunya: “traeremos a Puigdemont”, “intervención de la educación y TV3”… Els principis deien que no es podia investir un president així, que a més havia avalat i aplaudit el 155. Els principis deien confrontació, no a tot, i, si cal, que governi el trifachito. Però per sort, algú va decidir aprofitar la força dels seus vots per ficar-se entre línies de la defensa enemiga, embrutar-se les mans, menjar-se les pròpies contradiccions per poder explotar les de l’adversari, i finalment, un any i mig després, l’escenari polític es torna a obrir a favor de l’independentisme. Ho tornarem a dir: caldria ser molt maldestre per no aprofitar-ho.
72 
