Doncs ja hem vist el primer fotograma d’aquest xoc, anunciadíssim, entre les institucions catalanes i l’estat. I la primera espurna, real i visible, ha saltat entre els tribunals espanyols i Artur Mas, condemnat -solemnement i en castellà- a la pena de desterrament de la política. Mas, Ortega i Rigau són les primeres víctimes de la repressió exemplaritzant de Madrid, de la negativa al pacte i la negociació d’un règim irreformable que tolera dosis molt baixes de democràcia.
Artur Mas és l’obsessió de les elits madrilenyes, no pas del sobiranisme. L’expresident ni tan sols és una peça insubstituïble en el tauler i, de fet, qui l’ha convertit en un símbol no és el carrer, sinó els poders de l’estat i els mitjans de comunicació madrilenys. És des d’allà que se’l fa, alhora, un malfactor i un màrtir, com si clavant-li agulles al seu ninot poguessin rebobinar fins als temps, feliçment autonòmics, en què aquella puta i aquella Ramoneta repartien el peix al cove i el cafè per a tothom.
La inèrcia dels trens fa inevitable la col·lisió. Ni Puigdemont, ni Junqueras ni ningú no poden renunciar al referèndum i l’Estat ja està dictant sentències. Aznar va negociar una treva amb el Movimiento Vasco de Liberación, però, esclar, aquells no demanaven votar.
