El tripartit que Junts desitja

Durant la campanya electoral del febrer passat, Junts per Catalunya es va fer un fart de pregonar la profecia d’un nou tripartit: “si sumen, pactaran”, repetien a cada debat i a cada míting. Mesos després que els resultats mostressin que els números d’aquesta opció, la de reeditar l’acord de govern de l’any 2003, superaven la majoria absoluta, s’ha pogut comprovar que no s’ha plantejat en cap moment de les negociacions la possibilitat de fer-la realitat. O bé des de Junts es mentia sense rubor, si pensem malament, o bé, essent benèvols, diríem que es van equivocar de totes totes. En una de les múltiples giragonses negociadores de Junts, una de les condicions exigides per cedir –només- quatre vots al candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat era que s’incorporessin els Comuns a l’acord per, tot seguit, vociferar que aquest pacte no seria independentista i que no comptessin amb els seus dos parells de vots.

Aquest exemple il·lustra fins a quin punt de demència s’ha arribat a la política catalana: de prevenir-nos d’un pèrfid tripartit a intentar fomentar-lo per poder denunciar-ne l’espanyolisme i la traïdoria. Mentrestant, alguns seguidors de l’espai postconvergent es manifestaven davant la seu d’ERC desitjant, amb els seus sinistres càntics, la putrefacció de Junqueras a la presó. Amb aquestes maniobres estrafolàries podem intuir que hi ha sectors molt importants de Junts, segurament els més decisius a dia d’avui, que tenen ganes de fer saltar pels aires qualsevol possibilitat d’entesa independentista. El suposat “tripartit” o qualsevol altra aliança que reposés més en l’eix social que en el nacional els aniria de meravella i per això ho desitgen: ja no caldria donar cap explicació sobre la derrota electoral, ni hi hauria necessitat d’haver de fer autocrítica. Tot quedaria reduït a una traïció orquestrada contra els representants legítims de la nació, expulsant a l’independentisme d’esquerres, tant a la CUP com a ERC, del patriotisme genuí.

És clar que a còpia d’anar tensant la corda és més factible que s’acabi aconseguint una repetició de les eleccions que no pas una reedició del tripartit. Els estrategs de Junts -si és que n’hi ha ara mateix- no sé quina idea tenen al cap exactament –si és que en tenen alguna- però des del meu punt de vista unes noves votacions només poden desembocar en tres escenaris. El primer és que ERC repeteixi victòria i que Junts torni a quedar per darrere i, per tant, les eleccions només serveixin per certificar definitivament el canvi de tornes i per esborrar definitivament les excuses referents a l’escissió del PDeCat i a la suposada competició desigual sense drets electorals. La segona possibilitat és que Junts quedi lleugerament per davant d’ERC i necessiti els seus vots per a la investidura del seu candidat o candidata. Amb quin pretext podrà demanar un suport que ha negat als altres tot just unes poques setmanes abans? Finalment hi ha l’opció més lamentable i patètica que seria la del malbaratament de la majoria independentista, després d’una victòria de l’unionisme. Si això passés, no seria tant per l’esvaïment de les conviccions dels independentistes, sinó per la desmobilització del seu electorat, fart del bloqueig i la imatge deplorable dels seus representants. No pot engrescar a ningú un moviment forçadament immers en baralles estèrils i lluites de poder.

En el millor dels casos aquests escenaris demostrarien que les noves eleccions no haurien servit absolutament per a res, només per tornar a caure en un altre bloqueig. En el pitjor, la nova convocatòria només hauria servit per acabar derrotats per obtusos, és a dir, per burros.