L’expansió del virus Covid-19 a nivell planetari va comportar a casa nostra, a banda de tots els estralls a nivell sanitari, l’aparició d’un nou fenomen: l’augment de la popularitat dels anomenats experts. Amb qualsevol nova onada i qualsevol nova mesura per combatre-la, amb qualsevol canvi de la situació i qualsevol infortuni, apareixia implacable la figura de l’expert, surant entre el comprensible malestar popular, per dir-hi la seva: que si en comptes d’aquesta solució s’hauria d’haver optat per aquella altra, que si ell ja havia advertit que les coses anirien de tal forma, que si s’equivoquen categòricament fent això o allò de més enllà.
A l’altra cara de la moneda hi havia determinats polítics, uns éssers presentats en el millor dels casos com a ineptes o, en el pitjor, com a dolents. Uns personatges caricaturitzats per aquests experts com a obtusos, sense capacitat per escoltar, tot obviant que un representant públic té la obligació de tenir en compte en la presa de decisions les conseqüències en tots els àmbits i no pas en un de sol: el sanitari, el social, el laboral, l’educatiu, l’econòmic i tants d’altres.
Els experts van atrevir-se a acusar la consellera de Salut Alba Vergés d’anar mancada de “coneixements mèdics i d’humilitat”, mentre carregaven contra l’aleshores vicepresident Aragonès titllant-lo de “malvat”, qualificant el seu comportament de “passiu-agressiu” i categoritzant les seves decisions dins la ideologia de les “dretes neoliberals”. En aquest punt van arribar a aconsellar la seva substitució per Malta Vilalta, suposem que a partir de criteris estrictament acadèmics, en tant que Aragonès era un “egoista” i no s’havia “preocupat gens per l’interès general”. En el cas del conseller d’Educació Josep Bargalló, els experts van advertir-li que l’obertura de les escoles era un “error” que “no fa bé a ningú” i que aquesta decisió s’havia de “reconsiderar urgentment”.
El lúcid lector ja es deu haver anat adonant que les inestimables aportacions dels experts sempre anaven enfocades a corregir o ajusticiar als membres del govern pertanyents a un determinat color polític. Hom podria pensar que en una coalició anirien repartides a parts iguals, almenys amb proporcionalitat a la representació de cadascú, la inoperància i la virtut. Ja és casualitat que en el cas de Catalunya tots els enzes s’agrupessin sota unes mateixes sigles i els savis ho fessin sota unes altres. Més bona sort tenien a Madrid, en una aliança formada per PP i Ciutadans amb el suport extern de VOX, on tot rutllava com Déu mana, sempre segons els mateixos experts: “M’agradaria més treballar a Madrid, avui”, deien malgrat les brutals dades de contagi i mortalitat sota l’administració d’un govern que no deuria ser de dretes ni neoliberal.
Seguint en el camp de les casualitats científiques, és digne d’atenció l’increment i intensitat de les opinions expertes a mesura que s’apropaven les eleccions al Parlament de Catalunya i com els mateixos experts han deixat de sentir la pulsió irrefrenable d’externalitzar les seves objeccions un cop ja hem passat tots per les urnes. Si fóssim malpensats creuríem que alguna cosa hi deuen tenir a veure els micròfons oportunistes, disposats convenientment aleshores per amplificar la crítica, però que ara ja no esperen treure’n suc.
Sigui com sigui, és una bona notícia aquest silenci dels experts. Almenys suposarà que el conseller Argimon, a diferència de la seva predecessora Vergés, podrà treballar amb la calma necessària. Per més grossos que siguin els rebrots i més amples que siguin les onades tots ens podrem fer càrrec de la dificultat del moment i serem més comprensius amb la gestió de la incertesa. Això sí, continuarem meravellats per aquesta coincidència atzarosa que es va produir durant mesos entre els criteris estrictament científics i els interessos d’un concret espai polític.
