Més de dos mesos després de les eleccions del 14 de febrer, els partits independentistes continuen mandrejant un acord de govern. D’aquella escomesa electoral va sortir la fita mai assolida abans d’un 52% d’electes independentistes, i dins d’aquest bloc majoritari, les esquerres van guanyar. És a dir, el repte majúscul de la negociació per formar govern, sortit de la voluntat dels ciutadans a les urnes, té dues potes, la de la ruptura independentista i la de les polítiques socials.
Pel que fa al gir a l’esquerra que ha de fer el timoner que presideixi des de plaça Sant Jaume, l’acord establert entre ERC i la CUP-G esdevé una base de mínims per fer front a la situació de crisi socioeconòmica i ambiental que ja estem patint. Qualsevol negociació que el dilueixi, el descafeïni o el canviï, no representarà la voluntat majoritària dels ciutadans que vam anar a votar el passat mes de febrer. Bé faria JxCAT de prendre nota i respectar les regles democràtiques. La República que ha de venir s’ha de bastir amb uns fonaments públics, socials i ecològics. El canvi en les polítiques públiques que s’han dut a terme en els darrers anys és tan necessari com legítim, però allò més important: és el que vol la majoria d’entre els independentistes.
Pel que fa a la ruptura independentista, les urnes també han parlat. Conscients de l’oportunitat desaprofitada a l’octubre del 2017, la via negociadora proposada per Esquerra va guanyar per la mínima a l’escomesa electoral. És doncs, de rebut donar un marge raonable de temps per a que intentin salvar una taula de diàleg condemnada al fracàs des que es va proposar. Ara bé, la llicència no pot ser eterna i no ens podem quedar de braços creuats mentre esperem la constatació de l’evidència. Dos anys és el marge que li ha donat la CUP-G; en el mentrestant. el major repte és tornar a organitzar el carrer, retrobar la unitat estratègica i preparar logísticament i políticament el nou embat en forma de referèndum, amb que ha d’acabar aquesta legislatura. I això, amics, no es fa d’un dia per l’altre, menys encara amb l’espasa de Damocles de la repressió que planarà sobre els membres del nou Govern.
Un dels encerts de la tardor del 2017, bé que millorable en la seva composició, va ser l’anomenat estat major del procés. Aquella direcció estratègica va aconseguir posar en solfa partits i entitats per tal d’organitzar políticament el referèndum de l’1 d’octubre. És imprescindible trobar un espai de coordinació similar de cara al nou embat. Aquest, hauria de tenir sis característiques bàsiques mínimes: representar a tot l’independentisme equilibradament, poder actuar al marge de les urpes de l’Estat, tenir la confiança de la ciutadania independentista, aconseguir visibilitat internacional per poder fer de lobby en aquesta escala, tenir capacitat de mobilització i coordinació i allunyar-se de la política del dia a dia del Govern entrant, sense que això signifiqui deixar-lo al marge, doncs, al final, el nou referèndum necessitarà una oficialitat i una logística que només els càrrecs públics li podran donar. Ells seran també al punt de mira de la justícia espanyola, i n’hauran d’assumir, previsiblement, les conseqüències.
Dit això, més enllà del Govern que es formi i amb la voluntat de reconèixer el paper cabdal que pot fer l’exili en un futur proper, el Consell per la República sembla ser l’espai existent que podria assumir aquest rol. La seva reforma però, és inevitable, doncs ara és percebut com l’espai de poder de Junts. Malauradament, el President Puigdemont no ha sabut separar-se prou dels interessos de partit i ha convertit el seu càrrec de President legítim en el d’un eurodiputat més. És comprensible per la duresa i solitud de l’exili, però ha estat un error estratègic que li ha restat legitimitat i reconeixement al Consell per la República.
Dins del bloc independentista, Esquerra ha guanyat les eleccions i assumirà la Presidència. És lògic proposar doncs que el lideratge al Consell de la República sigui compartit. En aquest sentit, és potser el torn de fer un pas al davant per la unitat estratègica de Marta Rovira, secretària general del partit, i assumir el colideratge del Consell juntament amb Carles Puigdemont, per donar-li força, representativitat democràtica i legitimitat social. L’ANC i Òmnium haurien de tornar a ser amics, com en els temps del tàndem femení Forcadell-Casals, i treballar per la internacionalització i la mobilització, potser amb accions menys vistoses, més de formigueta, però estratègicament imprescindibles per a que qualsevol oportunitat ens agafi ben organitzats. La presència de la CUP-G, i no només de Poble Lliure, és també imprescindible per implicar l’esquerra independentista i anticapitalista més popular, la que no ha abandonat mai els carrers.
Però més que polítics, necessitem estrategues. Pensadors i organitzadors carismàtics, amb experiència, que puguin ser reconeguts i avalats pel 52% que tenim. Al final, un estat major és això, gent capaç de posar sobre la taula un full de ruta a mig termini, sense condicionar el dia a dia de les institucions que prou en tindran en gestionar la postpandèmia, i lluny de les picabaralles, estirabots i desconfiances partidistes. Al Consell per la República, amb l’exili, hi ha d’entrar gent que posi oli en les frontisses que s’han rovellat aquests darrers anys. Noms n’hi ha molts, ganes encara més.
31 
31 
