Al programa “Pasta gansa” que feia en Mikimoto hi sortien quasi sempre les històries del nano zombi. El surrealista personatge em va servir fa poc per a explicar a un nen de cinc anys, en una nit de contes de terror, qui són els zombies i per què surten de sota terra. La cosa em va sortir de forma natural i ell va retenir la dada, fins al punt que fa aproximadament una setmana, quan per la televisió van dir que s’havia mort un tal Rei del pop i posaven per enèsima vegada el ball de “Thriller”, el meu fill va decretar que aquell era evidentment el nano zombi. I com que encara el tenim a la sopa, el difunt ninot de plàstic, cada dia parlem d’ell sota aquesta denominació.
Millor aquesta, en efecte, que l’absurda proclamació com a Rei del pop. La música moderna conté jerarquies d’aquest estil, des del Rei del rock (i la reina, que és la Magda Oranich) a Ses Satàniques Majestats, passant lògicament per Queen, Prince i el més republicà càrrec del Boss. Però que em posin el nano zombi com a monarca del pop, com si no haguessin existit mai els Beatles, és un excés intolerable: per això prego que m’excusin si avui no parlo d’algú que pertany estrictament a la Catalunya real, sinó més aviat a les nostres ficcions més absurdes. Un home que ballava molt bé, que va protagonitzar cançons perfectes com “I want you back” quan era un nen, que va revolucionar la forma de cantar tot fent servir la veu com a percussió o instrument d’acompanyament. Però de cap de les maneres un rei de res, si no és del seu regne dels nens perduts. Un home que musicalment ha aportat poques genialitats, en definitiva. Aquest és l’intrús que se’ns ha posat a la sopa del telenotícies i damunt dels trons més aliens. I, per a més inri, dins dels malsons de qui més estimo.
Fan pena, en efecte, les circumstàncies dels seus últims dies. I es tracta d’un cas clínic profundament interessant des de la psiquiatria, una excepció, una aberració digna d’estudi. Un nom amb majúscules, sí: una majúscula creació del màrqueting, la mitomania (avui per cert desapareguda) i el show business. Enyor d’aquells temps en què hi havia mites, provin vostès de trobar lletres tan majúscules en qualsevol cantant a partir de l’any 90. Però la música és una altra cosa i no es mesura només en centímetres i mil•límetres, ni en corones immerescudes. Ara per fi l’últim malson dels nens descansarà sota terra, aquesta vegada per a no sortir-ne mai més.
A la notícia número dos del telenotícies, sortia la Maria Teresa Fernández de la Vega. “Mira, pare, és la mare del nano zombi”. No vaig tenir esma de negar-ho.
