Festa de 15 anys de El Mundo a Catalunya: bona escenografia exterior, projeccions de vídeos de grans esdeveniments mundials de l’última dècada i mitja, i tecleig de màquines d’escriure al llarg del passadís d’entrada (ha passat tant de temps que fins i tot em va costar alguns segons identificar el so). Hi sortien líders mundials, polítics de l’Estat, guerres, atemptats, premis, celebracions, desastres naturals… i una culminació (de tot plegat) amb la imatge del famós gol d’Iniesta. Tota una introducció al veritable missatge (aviat ho veuríem) de la vetllada.
Val a dir que l’organització fantàstics, els plats i les begudes generosos, l’ambient amable i l’estètica prou elegant. Però 15 anys de grans esdeveniments mundials van derivar, aviat, en un discurs ple d’alarma i d’obsessió antinacionalista per part de l’arxiconegut Pedro J. Tinc bons amics a El Mundo i, com a mínim a Catalunya, la professionalitat de la majoria dels que hi treballen la trobo indiscutible. Per això penso que el discurs va ser una llàstima: 15 anys de “Mundo”, de planeta fent voltes, i el monotema va ser l’Estatut de Catalunya i l’amenaça separatista. Amb la variant de l’etern “conflicte” lingüístic, on Pedro J veu un prometedor canvi de rumb per part del PSC. Un discurs llarg i reiteratiu, ple d’advertiments sobre la inviabilitat de la independència de Catalunya (la UE i els Estats Units fulminarien la iniciativa, segons ell), amb la contradicció que suposa afirmar-ne la inviabilitat i mostrar tantíssima preocupació a cada paràgraf. Si Pedro J va arribar a tenir raó en algun punt, li va quedar fulminada per aquesta mostra de paranoia malaltissa.
El públic, després de tanta repetició, va arribar a fer-ne conya. Diria que els catalans, amb això de la independència, hem passat la barrera mental que separa la utopia llunyana a la interiorització en el llenguatge quotidià: d’aquí la sorpresa, la conya, la sensació que havíem avançat una mica més que ell: estem més en el “com” que no pas en el “què”, i això ens permet tenir més consciència d’altres assumptes tan o més importants. Montilla va fer un discurs de resposta tan gris, tan neutre, que ni tan sols ens vam arribar a sentir mínimament defensats. No els nacionalistes, sinó els catalans. Montilla ens alerta sobre el perill de desafecció entre Catalunya i Espanya, però en aquesta festa ens vam sentir desafectes fins i tot d’aquest debat. I dels seus protagonistes. Mals actors, mal teatre, mal públic: teló!
