Dani Crespo Artiaga és candidat a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
La globalització és un concepte dicotòmic. Per una banda ha accelerat la pandèmia però per l’altra ens ha permès seguir treballant. Aquesta és la paradoxa a què ens enfrontem les universitats avui. En pocs mesos, han caigut les parets de les aules, el món se’ns ha fet petit, veiem les oportunitats que s’obren per al nostre estudiantat, i també el risc de perdre’ls en favor de propostes fa poc llunyanes i avui molt més factibles. Les universitats hem de saber respondre a la doble responsabilitat que ens demana el món, aixecar la vista per mirar lluny i preparar al nostre estudiantat per un futur que és global, sense oblidar què passa a casa nostra, a l’entorn més local.
Com hem, doncs, de plantejar-nos la internacionalització? De la combinació de global i local, la Global University Network for Innovation ens convida a fer servir el concepte ‘glocal’, com un ‘enfocament equilibrat del compromís de les universitats amb el món que sigui localment rellevant i globalment sensible’. Dit altrament, cal atendre les demandes més properes primer, contribuir al desenvolupament econòmic, social i cultural de la nostra societat, i així, de forma sinèrgica i interconnectada, atendrem també les demandes més llunyanes.
Pensar en una internacionalització que miri només cap enfora té un perill, correm el risc de confondre’ns en l’escena universitària mundial. Fer el mateix que la resta, desdibuixar-se en pro de la competència, és un risc important front a la globalització. Diferenciar-se sembla una bona resposta. Hem de definir ben bé el nostre perímetre, la nostra personalitat, l’encaix en la realitat local que ens envolta, sense perdre de vista els grans reptes globals. En un campus que és el món, les universitats ens hem de mostrar allò que ens fa diferents i singulars. Això és el que pot fer que una estudiant de Singapur, Lisboa o Buenos Aires ens triï, precisament a nosaltres, quan té el món al seu abast. Però la diferenciació exigeix un procés intern de reflexió, profund i compartit dins la comunitat universitària.
Tanmateix, una internacionalització pensada des de l’entorn local té en compte la diversitat. A Catalunya, les nostres universitats ja inclouen moltes nacionalitats. Una universitat com la UPC ha matriculat a grau, el nivell educatiu menys internacional, fins a 82 nacionalitats diferents al curs 2020-21. Una internacionalització pensada des de l’aula, incorporant el patrimoni de multiculturalitat que ja hi tenim, promovent un model híbrid que combini mobilitat virtual i física, amb recorreguts més flexibles a la mida de cadascú, col·laborant internacionalment i aportant la pròpia expertesa, ha de ser la fórmula dels propers anys. Una fórmula que atén totes les formes de diversitat, la de l’estudiant que no pot viatjar per una malaltia, perquè té un familiar al càrrec o un bon contracte de treball que paga els seus estudis. Els nostres graduats han de ser ciutadanes i ciutadans globals i la internacionalització és probablement un dels principals motors per aconseguir una visió integrada del futur de la humanitat des de la nostra posició particular.
3 
