A hores d’ara, la trista i deshonrosa lògica imperant dels diferents estadis del processisme determina les etapes que viu el nostre país: la primera, fingir que vols la independència per després no fer-la servint-te de qualsevol excusa de pèssim pagador i marxar, cames ajudeu-me, com el més veloç conill o, romandre immòbil, com la més inútil i depriment marmota (presidència dual Puigdemont – Junqueras); la segona fer el carrincló, bramar i gemegar molt davant l’estat sempre “molt dolent, capciós i demofòbic” tot embolcallat de coloraines grogues (presidència Torra amb contribució inestimable, acrítica i lamentable d’ERC i CUP); darrera fase, la tercera, coneguda com d’extremunció o expiació dels pecats davant dels sumes sacerdots espanyols. En aquesta etapa tots haurem de reconèixer que ens hem equivocat, per bé que els únics que en pagarem les conseqüències serem els catalans (presidència Aragonès, el Lord del 155). Tot això, sap greu dir-ho, es pot dur a terme perquè Catalunya és una societat malalta, privada de valors i atributs morals, on les prioritats són accessòries i les frivolitats i absurditats s’eleven a categoria d’imperatius i on, per exemple, els unionistes s’inventen VOX, com abans feren amb Cs i Podemos, perquè nosaltres seguim confiant amb la gentola política més baixa, inepta i indecent que existeix a Occident, des de la desaparició de la França de Vichy. Ningú millor a ERC per a tal comesa que el pèrfid i sinistre conxorxista Pere Aragonès. És ell, i no només ell, qui en veritat representa la immensa traïdoria, en ornaments d’aixecada de camisa, que ha manifestat els independentistes de la – o contra la – independència d’ERC, CDC-JUNTS i la CUP. Ni la volen, ni se la creuen.
Però Pere Aragonès és quelcom més que un servent o minyona de l’espanyolisme mal dit progressista; aquest xicot de casa bona del Maresme, abans d’ahir marxista revolucionari, ahir republicà “indepe” -per aquest ordre sempre-, avui tecnòcrata moderat i demà monàrquic escandinau i plurinacional representa i vindica la pitjor espècie política que no són altres que els apparàtxiks procedents de les joventuts dels partits polítics. En aquest cas de les JERC i JNC com, de fet, exemplifica el seu propi matrimoni. Persones, en la seva gran majoria alienes al mèrit del treball i l’estudi, que han excel·lit en l’art de l’empenta, la punyalada i la difamació mai per davant, sempre amb somrís i pel darrera. Persones on política no marida amb escrúpols, de capacitat limitada i a la cerca d’oportunitats on si cal per a semblant tasca finiran pare, mare, fill i esperit sant. Tot s’hi val per fer bo llur propòsit, tots entre els seus semblants ho entenen i comprenen és la camaraderia, amb omertà inclosa, del vici pel poder i la menjadora. Com deia Eisenhower, rememorant Maquiavel, aquesta classe de gent pot ostentar -temporalment- el poder però mai obtindrà la glòria. Lamentablement a la nostrada Catalunya ningú vol la glòria; tothom aspira a mantenir-se en el victimisme de la plor i la lamentació i en això ERC excel·leix i supera, fins i tot en covardia i indignitat, els homes i dones de Junts i de la CUP.
Imagino que llegint aquests mots algú dirà que sóc negatiu i pessimista i tal vegada ressentit. Probablement sigui cert, rebutjo i em rebel·lo davant qualsevol forma de dominació i hegemonia política que no vagi amb la veritat per davant, que renegui de la moralitat i que es serveixi de l’engany i la manipulació, quan no del xantatge emocional i informatiu, per tal d’aferrar-se com grans i llardoses paparres en el poder. Com que estimo Catalunya i la catalanitat lamento profundament el seguit de no-polítiques i no-decisions a favor de la nostra cultura i llengua i l’acomplexament d’una classe dirigent -mal dita independentista- , com el futur Peresident, que pensa, encara que no ho digui, que amb els anys del Pujolisme ja es féu tot el que s’havia de fer en la qüestió sempre inacabada de la identitat. Avui la política és de covards, vividors i traïdors és aquella demagògia de la qual ens parlava tres mil·lennis enrere el savi d’Estagira Aristòtil, preceptor d’Alexandre el Gran. Fa temps, Catalunya tingué un Pere el Gran com a Rei, ara en tindrem un de petit i majordom. Bravo per la Catalunya “multiculti” on el català cau com la producció industrial i el que pugen són les taxes, els entrebancs de la burocràcia i la negligència dels nostres polítics que quan reneguen de llur paraula són pragmàtics i quan la compleixen són radicals. Encara no veieu el gran parany de l’espanyolisme? Tan ximples i rucs, per la cobdícia i el vici de l’obstinació, us heu tornat? I quan algú, optimista, positiu i alegre ens digui “els espanyols són pitjors”, els respondrem que no sigui tan ingenu, que ells s’ho poden permetre perquè els que dèiem que volíem fer un “país nou i decent” érem nosaltres i si del que es tracta és de repetir la merda, ningú ens la comprarà a nosaltres perquè com a còpia de ben segur que serà de pitjor qualitat, obscenament viscosa i encara més pudosa.
Pere Aragonès el “Peresident” com a bon engolidor, mestre de la entrebanqueta i gran atleta de la genuflexió reflexiva tindrà per missió liquidar la independència i de passada l’independentisme. Els espanyols, savis ells, saben que el tipus no és de fiar i el seguiran vigilant de ben a prop amb els instruments, sempre hàbils i resolutius, de la prebenda i del xantatge. Espanya no essent Roma, sempre paga a traïdors i altrament els destrueix. El “Quisling Pere”, bon conservador ell, ho sap i entoma i assenteix i si cal la terra és plana de tota la vida. El nostre futur “Peresident”, lord del 155, enorme executor i aplicador d’infecte article tal vegada un dia es redimeixi i retorni a les lleis i ensenyances que, ens consta, rebé en hora jove. Si fos així, empresa enormement difícil i quasi miraculosa, que recordi a un altre majordom, de nom innecessari com el seu i al servei d’un economista com David Ricardo. Si ho fa, el bo d’en Pere no serà Brutus ni Caín, altrament el convertirem per fi en home decent, gran i heroi.
30 
93 
