Aquesta setmana, arran de les entrevistes que ha concedit l’editor Oriol Soler ha tornat a rebrotar el mite dels percentatges de la població catalana i com s’han de gestionar les seves voluntats. L’Oriol Soler parlava d’un “40% de població espantada”, és a dir, bona part dels catalans no independentistes i contra els quals, diu, no es podia aplicar la independència de manera unilateral. Aquesta afirmació té un punt de raó i un punt d’injustícia. Que consti que el que és injusta és la situació, no pas les paraules de l’Oriol Soler.
El punt de raó és que, parlant de percentatges, hi ha una majoria (tan gran que és pràcticament unànime) que ha renunciat a la violència per obtenir la independència. No és que hi hagi renunciat sinó que directament ni s’ho ha plantejat. Aquesta voluntat pacífica ha comportat que de manera inconscient s’hagi creat un marc mental en què l’independentisme pressuposa que l’estat espanyol també resoldria aquest conflicte amb violència zero. I és evident que no. Això fa que, efectivament, si s’opta per aquesta via un tant per cent, el que sigui, té por de com reaccionarà l’Estat Espanyol. I és això precisament, el que és injust.
És injust perquè quan un escocès (independentista o no) decideix anar a votar al referèndum sobre la independència del seu país sap que aquest exercici no tindrà cap conseqüència ni física ni penal. I també sabia que, en cas de victòria del Sí, la declaració d’independència d’Àlex Salmond no s’hauria traduït amb un 40% de població espantada. És a dir, és injust que la única resposta política al plantejament independentista hagi estat la repressió i la por i que el moviment independentista hagi d’assumir aquest llenguatge com a única manera, ressignada, d’afrontar el conflicte. En resum: com que per desafiar pacíficament la unitat d’Espanya “et poden matar” – en paraules d’Oriol Soler- has de plantejar les coses d’una altra manera.
I potser sí que és així com ha d’acabar sent, però també és igual de cert que –en justa reciprocitat- la denúncia permanent d’aquesta desigualtat esdevé imprescindible. No existeix ni l’empat ni la possibilitat de ser salomònic: una part fa servir la força (ja sigui material o mode espantall) i l’altra no. Ja deia Josep Fontana als anys 90 allò que la negociació bilateral entre espanyolisme i catalanisme és impossible perquè “Aznar pot posar a la presó Pujol però Pujol no pot posar a la presó Aznar”. Igual abans Franco podia ordenar l’afusellament de Companys i no a la inversa. I igual després, com ha quedat demostrat amb Soraya Saenz de Santamaría i Oriol Junqueras o Jorge Fernández Díaz i Joaquim Forn.
Hom exposa aquest desequilibri per desmuntar també el mite de les meitats i dels percentatges. Perquè si cal aplicar polítiques en funció de les bosses majoritàries, cal fer constar que a Catalunya un 60% està en contra de la monarquia i un 70%, pel cap baix, està a favor de celebrar un referèndum acordat sobre la independència. I, de moment, el 40% no republicà i el 30% contrari a la votació són les que estan aconseguint que s’apliqui la seva voluntat. Per no parlar d’allò tan nostrat que “no es pot imposar la voluntat d’una meitat per sobre de l’altra”. Ho acostumen a dir els de la meitat no independentista que, de moment, estan imposant la seva dependència per sobre de la meitat que no la vol.
