Que el rei d’Espanya era posseïdor d’una gran fortuna, inexplicable si no era a través de mitjans il·lícits, no calia que ho expliqués Corinna: ja ho va publicar el New York Times el 28 de setembre de 2012, pocs mesos després de l’afer de la cacera a Botswana, en un article titulat “Rei escarmentat busca la redempció, per a ell i per a la seva monarquia”. En aquella peça, el rotatiu nordamericà estimava aquest capital en uns 1.800 milions d’euros. El Rei “ha treballat durament” per fer-se ric, deia el NYT amb ironia anglosaxona, sobretot tenint en compte que en el moment d’accedir al tro el seu patrimoni era “pràcticament no res”. Aquí, els digitals se’n van fer ressò un parell de dies i el tema es va morir sol. No tocava.
No tocava qüestionar el Rei al 2012, com no havia tocat fer-ho des de 1978. Igual que no havia tocat depurar de franquistes les forces de seguretat i la judicatura, igual que no havia tocat jutjar els crims del règim, ni tan sols inventariar-los amb una comissió de la veritat, igual que no havia tocat reparar les víctimes de la dictadura, igual que no havia tocat buscar i obrir les fosses comunes, igual que no havia tocat esborrar de pobles i ciutats el rastre nacional-falangista en forma de noms de carrers, places i monuments, igual que no havia tocat inhabilitar per a la vida pública els actors principals i secundaris del govern criminal de Franco. Aquest va ser el pacte de la Transició espanyola: democràcia a canvi d’impunitat de per vida. Els criminals van continuar als seus llocs, i a dalt de tot, un cap d’estat intocable sortit de les entranyes del franquisme. Les forces democràtiques (també les catalanes) ho van considerar un mal menor, i no només ho van firmar, sinó que van contribuir a vendre la moto i el mite de la transició modèlica als ciutadans, i molt especialment als seus votants. Probablement no tenien força per aconseguir més. No és estrany que, sobre aquesta base, el Rei pensés que es podia dedicar a comissionar i que no li passaria res. Tenia raó: no li ha passat res.
El principi del mal menor és d’allò més interessant, perquè està en el centre de molts dilemes morals, en la vida i per tant també en la política. Per no desviar-nos, seguim en el mateix carril temàtic. Fixin-se com, malgrat haver promès exactament el contrari, ara el govern de Pedro Sánchez diu que no publicarà la llista amb noms i cognoms dels defraudadors que es van acollir a l’aministia fiscal de Montoro. El canvi de posició de Sánchez es produeix just després que Corinna reveli que un d’aquests noms i cognoms és el del Rei Juan Carlos. Sánchez aplica el seu particular principi del mal menor. Sap perfectament que la confirmació oficial d’aquesta dada seria un míssil a la línia de flotació de l’actual monarca, i prefereix desdir-se de la seva promesa (mal menor) que no desestabilitzar, potser definitivament, la monarquia (mal major). I també apliquen la seva visió del mal menor Podemos, els comuns, i els partits independentistes catalans. Potser faran molt de soroll, i presentaran iniciatives parlamentàries, i escriuran tuits molt enfadats, però no faran caure el govern de Sánchez per aquest tema, perquè pensen que, ara, aquest govern representa el mal menor. I això que no hi pot haver escàndol més monumental en un país democràtic: un cap d’estat que es fa ric comissionant i que acaba acollint-se secretament a una amnistia fiscal.
I és així, de mal menor en mal menor i tiro perquè em toca since 1978, és així que la vida pública es degrada, la democràcia perd qualitat, la ciutadania perd la fe, i el cinisme troba la gespa regada i tallada a la mida justa per desplegar el seu joc empobridor. Una llàstima.
