Veure les sessions del Tribunal Suprem és assistir a una derrota en directe. Escoltar els diàlegs en llengua castellana entre acusats, testimonis i advocats catalanoparlants és una situació grotesca que produeix una sensació de submissió difícilment superable. Els teòricament més abrandats defensors del català en aquella sala van ser Joan Tardà i Eulàlia Reguant. Però al jutge Marchena només li va caldre un simple “no empezamos bien” amb el de Cornellà per fer-lo desistir de la seva idea d’emprar el nostre idioma. Amb la dirigent de la CUP, ni això. Va ignorar la seva petició i Reguant va parlar sempre en la “lengua del imperio”. El “sí, bwana” lingüístic de les esquerres catalanes en el Suprem ens indica que el seu discurs independentista és un bluf que es cruspeix amb una sola frase un magistrat espanyol. Aquests són els que diuen que implementaran la república?
Per a Espanya aquest judici és la culminació d’una humiliació col.lectiva. L’engranatge de la fiscalia es va afinant cada dia més amb les declaracions dels seus testimonis, que destil.len odi i afany de venjança en cadascuna de les frases que pronuncien. Tot s’hi val per mirar d’esclafar qualsevol intenció de trencar Espanya. Són les regles del joc. Especialment destacable fou el somriure de cínica satisfacció que lluïa Soraya Saenz de Santamaria en molts moments de la seva declaració. Quan literalment va parlar de “los acusados que se sientan en el banquillo”, mastegava cada síl.laba amb delit. Era l’expressió de qui pot i vol humiliar.
Mentre el to, el posat i les argumentacions dels polítics o funcionaris espanyols que desfilen per aquella sala desprenen una arrogància i seguretat espaterrants, el capteniment dels testimonis teòricament favorables als acusats es caracteritza per una actitud vacil.lant, pusil.lànime o de mirar de treure’s les puces de sobre. El cas més paradigmàtic d’això darrer que dic el va protagonitzar en Roger Torrent qui, davant la pregunta de Vox sobre si les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre eren per declarar la independència, va respondre de forma evasiva tot dient que eren perquè la gent pogués votar el seu futur. Si teniu la paciència de llegir el text de les esmentades lleis, el verb votar no hi surt ni una sola vegada. Però a Catalunya, ara com ara, la mentida en política, a diferència de la resta del món occidental, no penalitza electoralment. Ans al contrari, et voten més!
Malauradament, la impressió generalitzada és que les coses es van complicant per als encausats. El relat sobre la violència que hem escoltat aquests dies escandalitza a l’opinió pública catalana. Tot són escarafalls sobre les mentides i tergiversacions de torturadors de la guàrdia civil com De los Cobos, pistolers com el policia Trapote o serps verinoses com la secretaria judicial Del Toro. Què s’imaginava sinó l’independentisme? O tornarà a dir que no s’esperava la reacció (ara judicial) de l’estat?
Tot indica que la sentència no serà suau. Si l’Estat ha pogut aguantar els fets del setembre i octubre del 2017, també podrà suportar sense problemes realment importants una pena de presó més o menys dura cap als processats. Evidentment, hi haurà protestes en el Parlament d’Estrasburg per part d’alguns diputats i en Puigdemont serà entrevistat més vegades per la BBC o alguna televisió suïssa. Però si la hipòcrita Europa dels buròcrates va permetre no fa pas tants anys la massacre dels Balcans, no farà res de destacable en favor d’uns presos condemnats per haver volgut (suposadament) vulnerar la legislació d’un dels seus estats membres.
Combatre aquesta situació no es pot fer amb l’estil de la ventafocs que promouen els partits i les patums associatives del país. O l’independentisme rectifica i aposta per un discurs dur que abandoni el victimisme fàcil, o els presos es floriran a la presó i nosaltres haurem de ser patir la pitjor desgràcia imaginable: ser espanyols per sempre.
