L’octubre del 2018, un any després de la celebració del referèndum que ho va sacsejar tot, Carles Puigdemont va anunciar la creació d’una nova entitat. El cent-trentè president, sota l’empara del cent-trentaunè, va intervenir per videoconferència en un acte que aplegava tot el govern al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, amb la solemnitat que comporta l’elecció d’aquell espai que encara espera la restitució de les pintures noucentistes de Torres García.
Segons es va fer saber aquell dia, l’organisme anomenat Consell per la República havia de servir per internacionalitzar la causa de l’independentisme català i, finalment, per fer “efectiva” la creació d’una república catalana. La idea era que des d’aquella estructura es pogués actuar al marge de l’Estat espanyol, creant una mena de parlament paral·lel que podria prendre decisions prescindint de les restriccions imposades per Madrid contra el dret d’autodeterminació dels catalans, limitacions que són clares i evidents des que se’ns va ocórrer intentar posar el dret en pràctica col·locant urnes a cada poble i a cada barri.
Els detalls del seu funcionament es van anar desgranant pocs dies després. La cambra creada sota jurisdicció belga havia de comptar amb un centenar de representants repartits de vint-i-cinc en vint-i-cinc: 25 diputats, 25 regidors, 25 membres d’organitzacions de la societat civil i 25 “ciutadans de tot el món”, que és una definició una mica vaga que no sé ben bé què vol dir. No es posaria en marxa plenament fins que s’arribés al milió d’adherits, un pas que es feia pel mòdic preu d’inscripció de 10€, quantitat que s’aportava per finançar la iniciativa i garantir-ne la subsistència al marge de subvencions.
L’empresa era ambiciosa, tot s’ha de dir, però no va funcionar. Més de dos anys després, el nombre d’ingressos ha quedat estancat als noranta mil, a una distància abismal d’aquell milió que es va fixar com a necessari per obtenir una certa representativitat del conjunt de l’independentisme català, i res fa preveure que això hagi de canviar en els propers dies, mesos o anys. És possible que el públic potencial hagi trobat diverses llacunes al pla: la dificultat d’aplicar sobre el terreny les deliberacions formulades en plena llibertat a mil tres-cents quilòmetres de distància, la poca fiabilitat d’aquesta fórmula d’elecció de representants dividits en quatre parts o la necessitat d’incorporar les opcions contràries a qualsevol exercici d’autodeterminació poden ser alguns dels punts febles que n’han frenat l’arrencada. Vés a saber.
Si bé del Consell per la República se’n sentia parlar ben poc, el nom ha tornat a circular arran de les negociacions, de moment fallides, per formar govern. Una de les condicions de Junts per Catalunya per a la investidura de Pere Aragonès és que aquest ens sigui l’espai per a pactar la coordinació de l’estratègia independentista. Hi ha dues dificultats, però, que no poden ser obviades: la primera és que l’independentisme, és a dir, el conjunt de ciutadans que voten partits independentistes, molt majoritàriament no s’ha associat al Consell, tal com indiquen els números que abans repassàvem. La segona rau en el fet que el president del Consell va concórrer a les eleccions del 14 de febrer com a cap de llista, quedant en segon lloc en el rànquing dels partits independentistes, per darrere d’un altre candidat.
El fet que sigui únicament la seva candidatura electoral –i no pas les altres dues, que sumen uns quants diputats i vots més- la que reclami ara un paper preeminent del Consell en la política catalana podria ser vist com una maniobra per fer entrar per la porta del darrere l’opció que no va passar democràticament per l’entrada principal. Si amb una instrumentalització maldestra es generalitza la percepció que l’entitat ha acabat essent un simple apèndix partidista, aleshores sí que ja li podem anar donant el condol.
171 
626 
