Catalunya no té dret a decidir. D’acord amb la concepció més comú del dret, que remet sempre directament a les lleis, Catalunya no només no té dret a decidir (és a dir, a convocar un referèndum d’autodeterminació o a proclamar la independència) sinó que ni tan sols no és subjecte de dret polític. Si ens remetem a allò que diuen les lleis, Catalunya no és una nació. És una Comunitat Autònoma dins d’un Estat, amb unes poques competències exclusives i unes moltes de compartides. En el context de les nacions del món, Catalunya no hi figura: per tant s’entén que Extremadura o Astúries o Castella-La Manxa protestin si reivindiquem algun tracte diferenciat o excepcional, ja que res no ens ho justifica jurídicament parlant. Ni drets històrics (anul•lats) ni forals (no considerats) ni lleis o declaracions institucionals pròpies. Dura lex sed lex, i no hi ha cap llei que ens empari com a nació. Cap ni una. Dret a decidir…? De què?
Per què, tot i així, tenim tan interioritzat que som una nació i que tenim dret a decidir? Doncs perquè les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del Dret”. És a dir, som nació per un tema de costum i de principis. Per un assumpte que té a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, amb allò que es considera indiscutible a casa nostra. El repte està en fer-ho indiscutible a nivell universal, i ens hem equivocat creient que una llei (l’Estatut, o fins i tot la independència) és l’única via per a aconseguir-ho. Ja hem provat prou de traslladar, més enllà de la nostra geografia, la nostra realitat viva com a cultura, principis, costum i identitat propis? Això en primer lloc.
Però després, ve allò de què tants juristes s’han rigut sempre tant, contaminats per una absurda fe positivista, i que és allò que anomenem “iusnaturalisme”: el dret natural. Em va valdre algunes bronques a la facultat de Dret, el dret natural. Es tracta d’aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Abans del 1948 hi havia drets humans? Abans que algú els codifiqués, existien o no existien? Tenien dret, els negres, abans que tinguessin dret? Jo sóc dels que pensen que sí: que Catalunya té dret a l’autogovern molt abans que ho digués la Constitució i fins i tot molt abans que ho diguessin les primeres Constitucions Catalanes. Hi havia Catalunya abans que s’escrivís Catalunya, i evidentment molt abans que la beneís una norma. Som una nació no només per costum i per cultura: ho som per dret natural. Un dret que, d’altra banda, pot acabar enfonsant els sistemes jurídics que es neguen a reconèixer-lo. Ep: si els seus dipositaris no deixen de fer força, és clar.
