La tradició comercial i marítima catalana va empènyer cap a una expansió a tots els racons de la Mediterrània i mar enllà fins a l’Atlàntic durant l’Edat Mitjana.
D’aquest impuls en van néixer multitud de rutes que unien Barcelona amb tots el ports coneguts, d’entre les quals en destaquen cinc: la ruta del nord d’Àfrica (Tunis, Alger, Trípoli) per al transport d’or i d’esclaus; la de les illes (Mallorca, Sicília, Sardenya…) per al blat i la sal; la de Bizanci per al cotó, espècies i esclaus; la d’ultramar (Xipre, Tir, Damasc, Alexandria) que era la gran ruta de les espècies, i la d’occident (fins a Bruges) des d’on es distribuïen els productes orientals a tot Europa.
El Consolat de Mar va ser l’organisme del dret marítim català i zones costaneres de la Corona d’Aragó que tractava les qüestions marítimes i comercials i n’exercia la jurisdicció penal. La competència estava a càrrec de dos cònsols de mar i un jutge d’apel·lació, amb independència del govern establert.
El Consolat de Mar es va anar consolidant en tant que cos jurídic fins a la creació del Llibre del Consolat de Mar com a ius mercatorum (dret dels mercaders). Fou el dret comercial marítim al llarg de sis segles d’existència (1260-1829) i es traduí al castellà, francès, italià, alemany, neerlandès i anglès ja que fou la base de la legislació mercantil de molts països europeus. Cal considerar-lo, doncs, com una de les aportacions catalanes a la civilització occidental i, fins i tot, del dret internacional.
Va ser vigent a Barcelona fins el 1829 quan fou substituït pel codi de comerç espanyol, inspirat en el codi de comerç napoleònic (1807), de manera que el dret espanyol, tant “patrio”, no és supremacista, sinó, voilà! copiat del francès. Vaja, al revés que el dret civil català, que com que ha persistit fins l’actualitat, resulta que sí que és supremacista, segons ha declarat fa pocs dies un destacat magistrat espanyol.
En aquestes dates en que l’estat espanyol es dedica a tancar les seus de les delegacions catalanes a Tunísia, Mèxic i l’Argentina, com si fossin una cosa estrafolària i absurda, em sembla que ve al cas recordar que la Corona d’Aragó ja tenia les seves representacions internacionals fixes a Tunis, Roma, Siracusa, Constantinoble, Beirut, Damasc, Malta, Trípoli, Bruges i Londres, per posar només uns quants exemples.
A aquestes alçades encara m’admira que no es plantegin si no els resultaria més pràctic i efectiu buscar solucions basades en el reconeixement, que no pas escarrassar-se en posar “puertas al campo” que no aturaran la voluntat de Catalunya de persistir en les tradicions i història pròpies. Perquè això darrer, ja ho saben segur des de fa molt de temps.
