Una de les coses que em posa els pèls de punta és veure polítics que primer diuen una cosa i després exactament la contrària sense dissimular, evidenciant que tenen la seguretat que “no-passssa-res!”. Res de dolent, és clar.
Fa poques setmanes Josep Borrell, flamant Alt Representant de la Unió Europea es va trencar les vestidures defensant la immunitat dels diputats veneçolans acusats de rebel·lió, tot sostenint que la decisió del Tribunal Suprem de Justícia veneçolà és “una violació greu de les disposicions constitucionals, l’estat de dret i el principi democràtic de separació de poders”. Una actitud radicalment diferent de la que va tenir respecte de la resolució del Tribunal de Luxemburg sobre Oriol Junqueras, Puigdemont i Comín: un silenci clamorós davant l’evidència que se’ls havien trepitjat drets fonamentals.
En el passat si hom es contradeia podia confiar en que allò dit a un lloc no arribaria a l’altre i que la contradicció no es faria evident urbi et orbi, però avui la informació viatja instantàniament arreu, i per tant la contradicció hauria de ser una pràctica a eradicar, perquè segur que t’enganxen o bé periodistes o bé persones que duen el mòbil a la mà i et faran quedar amb el cul enlaire. Doncs bé, senyores i senyors: la informació sí que arriba, però tampoc no passa res! Aquesta és la noticia!
De contradiccions clamoroses en tenim a dojo: les desafortunades declaracions del president Sánchez sobre qui controla la Fiscalia General de l’Estat -que se li han retret des d’ambdues bandes de la oposició- o aquella cèlebre intervenció del conseller d’economia d’Andalusia de C’s dient: “el 600.000 llocs de treball promesos només eren un llenguatge, una manera de parlar en campanya electoral”. N’hi ha per parar un tren i tots podríem anar-ho farcint d’exemples. La “maleïda hemeroteca” ens ho facilita.
Recordo una vegada, cap a finals dels 90, que el President Pujol es lamentava i venia a dir: “No sé per què m’acusen de tenir un doble llenguatge, un a Catalunya i un altre a Madrid, si tot allò que dic a un lloc arriba de seguida a l’altre! Si ho intentés, seria absurd!” Pocs anys després, quan Artur Mas volia ser el successor de Pujol, tenia la fixació de no fer promeses que no tinguessin un compliment assegurat, i ho repetia constantment al seu equip fins al punt que de vegades ens auto-censuràvem massa, ni tan sols al plantejar escenaris de futur, no fos cas que ens passéssim de overpromise. Crec que tots dos actuaven així no tan sols pel temor de que allò dit fos un boomerang que et pot acabar colpejant el clatell, sinó perquè la seva estructura de valors no els permetia prometre la lluna en un cove.
Però veient com van les coses avui dia, un cop demostrat que “no-passssa-res” per prometre el que sigui o per contradir-se obertament davant de tothom, el polític ha de dir allò que li convingui a cada moment encara que denigri el que hauria de ser el noble servei a la polis? Quanta enteresa ha de tenir per no caure en la temptació sabent que se la juga amb rivals que les engeguen sense engaltar? Quin desastre… Insuportable lleugeresa del ser.
