Ningú no podrà dir que no vivim una època políticament apassionant a Catalunya. És la primera vegada que l’independentisme parlamentari ha governat, i és la primera vegada que sorgeix un nou independentisme més decidit a proclamar la secessió que no pas a administrar els interessos de partit o gestionar la cosa pública. És la primera vegada que sorgeix una formació política, Solidaritat Catalana, amb quasi un únic punt al programa: proclamar la independència. I si entenem que el programa és un contracte, la cosa en el cas Laporta-Bertran-López Tena està claríssima. Hem entrat en una nova fase. Ells són artífexs d’una cosa nova, que francament crec que acabarà de forma molt diferent de com ara comença, però que en tot cas és importantíssima des de la perspectiva històrica. És la primera vegada que un partit català es presenta a les eleccions amb aquest programa. Ens trobem molt a prop d’alguna cosa molt i molt rellevant. I si no haguessin estat aquests tres, hauria estat algú altre: l’olla anava a petar.
Una altra cosa és si Solidaritat Catalana fa les coses bé o malament. D’entrada, jo ja aventuro un problema d’imatge: compte que estic parlant només d’imatge, no de la veritat. Però tots tres expressen ara per ara una imatge de bandolerisme, de marginalitat, d’exili, que no els afavoreix. Tots tres tenen en comú que la casa on es trobaven ja no compta amb ells per a propòsits parlamentaris o de govern. El Barça ja no compta amb Laporta, CiU i ERC no han posat López Tena i Bertran a les respectives llistes. Evidentment això és un problema superable, i de sobres, però de moment és un problema d’imatge. El dring és de precipitació i de salvavides. Estic segur que superaran aquests serrells amb escreix, però la precarietat és una imatge que costa temps de compensar. I de temps no n’hi ha massa.
CiU té el problema de situar el discurs en aquest instant històric, però és el problema de CiU. No és el d’ERC (aquests en tenen un altre) ni el de Solidaritat Catalana, ni tan sols el del PSC (a qui preveig una lenta difuminació i desaparició). El repte de debò el té el nacionalisme. Artur Mas té en aquests moments, n’estic segur, el millor termòmetre sociopolític del país: o sigui que ell sabrà, de cara a les eleccions. Però una cosa està clara: anem camí de la independència, o a alguna cosa molt semblant, i hi anem a un ritme que costa de digerir. Vet aquí el millor consell que puc donar a Solidaritat Catalana: siguin amables i caritatius amb els estómacs de la gent. Que ningú no doni empentes a la societat: que sigui una invitació amable. Que sigui i sembli, sempre, un projecte serè. I jo, que els conec a tots tres, en aquest aspecte he de confessar que pateixo. Força.
