D’ací a unes poques setmanes, si Junts pel Sí, la CUP, el temps i l’autoritat ho permeten, parlarem de la Constitució. Entrarem en allò que Convergència Democràtica, Esquerra Republicana i la CUP han convingut a dir “procés constituent”. De dalt a baix, però, sobretot, de baix a dalt. El text fundacional de la república catalana haurà de tractar els drets i els deures ciutadans, els límits a les llibertats públiques, l’articulació del marc polític i legal, la distribució de poders entre els tres poders o, per què no, la necessitat de comptar amb unes forces armades homologables al nostre entorn.

El nou “procés” pot comportar una sèrie d’inconvenients. El primer, que s’eternitzi, perquè Catalunya s’ha especialitzat a obrir mil i un debats i a no tancar-ne cap. Però també podria ser que obrís fissures innecessàries i contraproduents. Que acabés provocant la fractura del moviment. Quantes vegades hem sentit a dir: “Jo sóc independentista, però depèn de quina Catalunya acabem fent”.

En aquest magne i assembleari debat que, com una magrana, s’obrirà d’ací a poc hi ha una qüestió que sembla condemnada a l’ajornament. La màxima prevenció afecta l’idioma. Són moltes les veus que alerten que potser no paga la pena parlar del futur estatus del català -i, sobretot, del castellà- en una Catalunya independent. La pretensió que el català sigui proposat per alguns sectors com a única llengua oficial atia els recels. I encara més en uns moments en què la pretensió del moviment independentista és “eixamplar-ne la base”. Qualsevol proposta en aquest àmbit excessivament agosarada sembla portar de manera ineluctable al conflicte. Perquè l’escepticisme o el rebuig davant l’independentisme creix en els ambients de la immigració dels seixanta. Per això, tanta gent ha aplaudit el naixement i l’acció de Súmate.

Però aquesta intenció estratègica s’ha vist alterada per l’aparició del manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”. Els més porucs que no l’hagin llegit encara no s’han de creure el que en diuen algunes versions interessades. Els signants del manifest no reclamen l’oficialitat única del català. Es limiten a constatar unes precarietats. Una llarga precarietat lingüística que es va descarar oficialment amb els decrets de nova planta i que persisteix, obstinada, encara avui dia. Unes mancances que denuncien els signants del manifest, exposant i denunciant una realitat que els sociolingüistes dels anys seixanta -Lluís Vicent Aracil, Josep Lluís Ninyoles o Francesc Vallverdú- van començar a aclarir.

Que el català encara es manté subordinat socialment en molts àmbits, que encara no és una llengua “no marcada”, que arrossega un enorme perill de dialectització respecte al castellà i no se’n desprèn, són constatacions que només rebaten els obcecats. Els defensors a ultrança de l’hegemonia del castellà. En podem parlar? Amb bona voluntat i de manera documentada? Podem incloure la qüestió en l’ordre del dia del debat constituent? Amb el permís, no cal dir-ho, dels editorialistes d’El País i de Lluís Rabell.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa